Recull premsat: el bloc de Ferran Martínez

Empate técnico, pero Liga culé

2011-04-17T21:14:00.001+02:00

La sensación es que ambos equipos se llevan algo más que un punto tras el primer asalto de esta serie de cuatro clásicos. El enfrentamiento en el Santiago Bernabéu acabó en empate técnico, pero por ambos lados se sacan conclusiones positivas. En Barcelona ven el título en el museo azulgrana. A falta de seis partidos, ocho puntos de diferencia más el golaveraje se convierte en un colchón definitivo para amarrar la Liga. En Madrid, por su parte, salen crecidos tras igualar un partido con un hombre menos gracias a esa casta que ha caracterizado históricamente a los blancos.

Además ningún equipo se queda contento con el arbitraje de Muñiz Fernández. Al Barcelona no le pitaron un claro penalti de Casillas sobre Villa en el primer periodo, Pepe imcomprensiblemente no vio trajeta a pesar de repartir estopa en el centro del campo y el Madrid reclamó –justamente- la expulsión Alves en la acción del penalti a Marcelo.

Pero en definitiva, lo que ha visto el mundo es que el equipo de Guardiola, liderado por un Leo Messi en gran forma, sigue siendo superior al conjunto de Mourinho. Los catalanes parecían los locales en el Bernabéu, ya que los blancos renunciaron a tener el balón. Tiki-taka sobre un césped alto y seco –petición expresa del cuerpo técnico merengue- y control total. Quizás les faltó un poco más de llegada, sobretodo cuando jugaban con el marcador a favor y con un futbolista más. Les quedó sentenciar el encuentro, no lo hicieron y el Madrid lo aprovechó.

Pero a Leo y compañía, y sobretodo al entorno culé, les irá bien este pequeño aviso. No vale confiarse, ni perder la concentración, porque el Madrid de Mourinho puede hacerte mucho daño. Sobretodo con la velocidad y la clase de los tres puñales de arriba: Di María, Ronaldo y el crack Ozil. Y aún quedan tres duelos apasionantes. A disfrutarlos.

Artículo para Diario Olé, publicado 17/04/2011

L'Espanyol fitxa un altre ‘Poche’ per a la comunicació

2011-04-03T21:37:00.005+02:00

El 20 de gener de 2009, el RCD Espanyol presentava Mauricio Pochettino com a entrenador del primer equip de futbol. Un home de la casa per substituir Mané. Un tècnic jove, estimat, amb projecció i futur per tirar endavant un projecte ambiciós i complicat. Una aposta un pèl arriscada, però una decisió meditada i ferma. Amb tot, els hi ha sortit molt bé i el temps els ha donat la raó.

Divendres, el club blanc-i-blau presentava un altre Poche. Es tracta de Xavi Salvatella, un jove de 27 anys que agafa les regnes del departament de comunicació del club barceloní. I per què Poche? Aquest és el sobrenom amb què el coneixem la gent del hockey. Jugava de central amb el Club Egara i era tan bo i contundent com el 5 perico a qui precisament idolatrava des de petit. Per tant, no van trigar massa en rebatejar-lo.

Un cop penjat l’stick es va dedicar al periodisme. I ara l’Espanyol ha confiat en ell. L’entitat blanc-i-blava ha tornat a apostar per un altre home de la casa, que estima el club per sobre de totes les coses, jove, estimat, amb projecció i futur per tirar endavant un projecte ambiciós i complicat. Una aposta un pèl arriscada, però una decisió meditada i ferma.

I estic segur que els hi sortirà tan bé com amb l’entrenador argentí. Vaig tenir el plaer de treballar durant 5 anys colze a colze amb el Xavi. Primer vem crear un web d’actualitat sobre el Club Egara i més tard el Gabinet de Comunicació i Premsa del mateix club. Puc afirmar que el conec molt bé. I si hi ha una cosa que el Poche s’estima tant com l’Espanyol, és el Club Egara. No l’obligueu a triar perquè és com si el féssiu escollir entre el pare i la mare. Així que tots els periquitos i companys que seguiu el RCDE podeu estar tranquils perquè s’entregarà tant o més pel seu club de futbol com en el seu dia ho va fer pel de hockey. S’ho deixarà tot i per part seva no quedarà.

A aquest sentiment, se li ha de sumar la seva passió pel que fa i la seva preparació. El periodisme institucional és la seva especialitat després de formar-se específicament durant un any a Madrid. Ha estat treballant dos anys a la capital espanyola fent comunicació política i ara torna a casa per deixar-se la pell pel RCD Espanyol. Com ho ha fet sempre, vaja, però amb experiència i formació. I triomfarà. Segur, seguríssim. És un tossut i ho tirarà endavant amb nota. Ja veureu que, com amb Mauricio Pochettino, els hi sortirà bé i el temps també els donarà la raó. Molta sort i enhorabona, amic!

Esquitxats, tacats i embrutats... a guanyar el triplet

2011-03-14T22:40:00.002+01:00

Em disposo a escriure amb el cap fred. Sent tan objectiu com pugui. Com sempre. És complicat després de l’enèsima maniobra per intentar desestabilitzar el Barça i a un dels millors equips de futbol de tots els temps.

La història, hores d’ara, la sap tothom. Des del programa 'El partido de las 12' de la Cadena Cope s’informava ahir de matinada que el Reial Madrid demanaria controls antidòping més estrictes a la RFEF, malfiant-se dels serveis mèdics del FC Barcelona i també dels del València. Tot plegat després que el Marca, sospitosament, destaqués en la seva portada de dijous que els controls al futbol espanyol “feien riure”.

Brut, barroer, lleig, mesquí. Han vinculat el Barça amb la porqueria més gran de l’esport: el dopatge. Han relacionat el millor equip de futbol del segle amb les trampes. I tot mentida. Perquè així ho ha desmentit el Barça en un comunicat.

En canvi, el Madrid, a qui s’ha atorgat aquesta informació, no ha dit ni mu. Ni un simple paràgraf desmentint les acusacions. Bé que el van fer per defensar Mourinho de Preciado, per exemple. No poden escriure quatre ratlles per eradicar una calúmnia com aquesta. On està ara el ‘señorío’ que tan presumeixen?

I des de la Cope s’ha deixat passar les hores fins que al vespre han demanat disculpes. S’ha esperat que la pilota fos ben grossa, que tota la premsa, la d’aquí, la d’allà, del món sencer en parlés. El Barça vinculat amb el dopatge. El ventilador engegat, l’escut tacat, la samarreta esquitxada.

Ara només queda que el Barça ho denunciï i torni rentar la seva imatge als tribunals com va fer amb Le Monde. Mentrestant, ens seguirà delitant amb bon futbol i guanyant al camp. El FC Barcelona és així.

I com diu Xavier Bosch, amb el permís de l’Olympique de Lió, que ens toqui el Madrid a quarts de final de la Champions, siusplau. I afageixo: que arribi la final de València i el partit del Bernabéu. Estic segur que llavors, afortundament, tornarem a parlar de futbol. Com en el passat 29 de novembre.

'Por interés te quiero' ...Juan Antonio

I per variar, tot aquest pal se’l menja el periodista que ha donat la informació, en aquest cas Juan Antonio Alcalá. El mateix que ha sortit al migdia demanant perdó abans que ningú, reconeixent que ha pecat de ‘pardillo’. I tornem a parlar de ‘señorío’. Des del Madrid es filtra interessadament la informació i quan ja han aconseguit el seu objectiu, embrutar la imatge de l’etern rival es reten les mans i ‘si te he visto no me acuerdo’.

Cesc Fàbregas: el moment del teu canvi

2011-03-13T01:52:00.003+01:00

Cesc Fàbregas està passant per un dels pitjors moments des que és professional. Nova lesió, l'Arsenal ha perdut tres competicións en quinze dies i és qüestionat aquí i allà. Així doncs, arriba un moment clau per a la carrera esportiva del jugador català.

Aquest estiu Fàbregas va declarar obertament que volia tornar a vestir de blaugrana. Ni Madrid, ni Chelsea. Si marxava de l’Arsenal només seria per jugar al Barça. Però Wenger s’hi va negar en rotund i va aconseguir convèncer el seu capità perquè continués com a mínim una temporada més.

Casualitats de la vida, el Barcelona es va tornar a creuar al camí de Cesc. El d’Arenys va jugar l’anada dels vuitens de final de la Champions a l’Emirates, però es va lesionar. Deu dies de baixa que li van fer perdre la final de la Carling Cup, la primera com a capità ‘gunner’. El jugador ho va intentar tot, però no va arribar-hi. Per a més inri, els canoners del nord de Londres van caure contra el Birmingham en un final fatal.

On sí que va poder jugar fou al Camp Nou. Cesc complia un somni malgrat enfrontar-se al 'seu' Barça. Tot i així, la malestrugança el va seguir acompanyant també a Catalunya. Durant el primer temps es va ressentir de la lesió, pero va aguantar. Abans del descans un cop de taló desafortunat va donar la pilota a Iniesta, que va crear la jugada del primer gol culé.Quan va ser substituït, va marxar xiulat i a sobre el seu equip va acabar eliminat.

Era un dels moments més durs per al futbolista català, que ha hagut de guardar repòs uns dies un cop tornat a Londres. Aquest repòs, per acabar de fer net, li ha impedit enfrontar-se al Manchester United als quarts de final de la FA Cup. I el seu equip l’ha enyorat. 2-0 i eliminats. En definitiva, que de lluitar per 4 títols, en quinze dies només els n’hi queda un: l’ansiada Premier.

Però a nivell individual tampoc ha estat una setmana per tirar coets per a Fàbregas. A Anglaterra hi uns quants aficionats ‘gunners’ malpensats que no li perdonen la pèrdua de pilota en el primer gol culé al Camp Nou. D’altra banda a Islington ja veuen Wilshere com a futur capità. Perquè juga a l’Arsenal des dels 9 anys, per l’evolució com a futbolista i el pes que està agafant dins de l’equip i, sobretot, per caràcter.

Per acabar-ho d’adobar, a sobre, a l’entorn del Barça –on ell somia jugar tard o d’hora- s’ha creat un debat sobre la necessitat o no de fitxar el d’Arenys. A Madrid ja no el volen i aquí el planter puja molt fort i sembla que ja tenim altres prioritats.

Afortunadament per a Cesc, Pep Guardiola té clar que el vol al seu equip i confia cegament en ell. Fàbregas és el relleu natural de Xavi Hernández. Ho ha demostrat a la Premier i ho farà també quan torni aquí. És un futbolista amb ADN Barça, criat a La Masia.

Té dues pegues: les lesions i el preu. La primera és fàcil de solucionar. Igual que s’ha fet amb Messi o Iniesta, quan arribi aquí se l’estudiarà, se li marcarà una dieta i se li manarà un treball específic.

I quan s’ha de pagar per Cesc? Henry era capità de l’Arsenal i el seu estendard quan Wenger el va deixar marxar cap el Camp Nou per 25 milions d’euros. Em sembla una xifra raonable per començar a negociar.

Sacrificar el hockey sala per apostar pels Jocs de Londres 2012

2011-02-12T01:03:00.002+01:00

A aquestes alçades de temporada, amb l’arribada del hockey sala, apareix de nou el debat. Cal donar més transcendència a aquesta modalitat? Se l’hauria de tractar millor? Les federacions acostumen a omplir-se la boca amb el gran potencial de l’indoor: és una excel·lent manera per promocionar el hockey, un bon pas previ per engrescar a nous jugadors i, a sobre, és espectacular. Per tant, seria una bona manera de vendre aquest esport a les televisions, com bé fan a Alemanya. A l’hora de la veritat, però, és la disciplina marginada

La Federació Espanyola de Hockey (RFEH) ha sorprès -al menys a mi- renunciant a disputar el Mundial de Sala de Poznan, a Polònia, que s’està jugant aquesta setmana. La versió oficial que ha donat la RFEH és la delicada situació econòmica que atravessa l’organisme. Oficiosament, es vol estalviar perquè la selecció d’herba pugui gaudir d’una bona preparació amb un stage com cal el proper desembre de cara els Jocs Olímpics.

Esperem que sigui així i que la federació no hagi d’invertir aquests estalvis en un preolímpic. Tots preferim, i crec que tenen potencial per fer-ho, que els de Dani Martín i les de Salva Indurain aconsegueixin el passaport per a Londres 2012 en l’Europeu d’aquest estiu a Monchengladbach. I si no és així, tampoc seria una tragèdia. De fet, el darrer or olímpic, Alemanya, va haver d’aconseguir una plaça per als Jocs a la repesca.

Malgrat tot, s’ha perdut una bona oportunitat de fer medalla en un Mundial. Excepte Alemanya, la resta de favorits s'han presentat amb equips B. Així doncs, s’ha deixat escapar una bona ocasió perquè es parlés de hockey sala, s'ha deixat passar un bon moment per promcionar aquest esport. S’ha arriscat, s’ha apostat tot a una carta, la dels Jocs. Esperem que surti bé, el món del hockey s’ho mereix i, sobretot, ho necessita.

Paral·lelament, el Campionat d’Espanya

Aquest cap de setmana, a Matadepera, s’està celebrant el campionat estatal de hockey sala masculí i a Santander es disputa el femení. L’Atlètic i el Club de Campo són els favorits en el torneig d’homes, mentre que el conjunt madrileny i el CD Terrassa ho són en el campionat de Cantàbria. Ara bé, i tiro cap a casa, que ningú descarti el Club Egara.

Highlihts de les finals de la lliga alemana de hockey sala/ hockeyliga.de

Guardiola: Any a any i bona lletra

2011-02-09T12:39:00.003+01:00

La notícia més esperada ha arribat de cop i volta. Entres a twitter i des del club informen que el tècnic Josep Guardiola seguirà fins el 30 de juny de 2012. Somriure d’orella a orella, satisfacció entre la culerada i primer 10 per al criticat Departament de Comunicació del FC Barcelona.

En aquell moment recordes l’apunt de la contra de Miquel Rico a Mundo Deportivo: “Lo de Pep huele a que se avanza rápidamente”, escrivia. Doncs no li faltava raó. Al vespre, en canvi, comences a repassar les reaccions i a escoltar les diferents tertúlies radiofòniques i televisives. Sobretot des de Madrid i por la cuenta que les trae dedueixen, com ja va passar la temporada passada, que Guardiola marxarà quan acabi contracte. Ni quatre hores pot durar l’alegria?

Cal estar tranquils. Guardiola renova temporada a temporada perquè és la fórmula que li va bé. S’hi sent còmode. Alguns li retreuen aquesta manera de fer. Però insisteixo, no ens hem de posar nerviosos. Un dels grans valors que posseeix l’entrenador de Santpedor és la seva paraula i així ho ha demostrat en més d’una ocasió. “Deixeu-me treballar amb tranquil·litat, mai deixaré tirat el club”. I me’l crec. Amb això ja en tinc prou. És culé, barcelonista fins el moll de l’os. I si vol anar any a any, endavant. Perquè després d’aquesta afirmació, sé que quan plegui, deixarà un gran relleu.

I Zubizarreta, quan renovarà?

Amb tot, em replantejo la importància que té la figura del director tècnic a Can Barça, una peça clau que és qui ha de marcar les directrius del projecte. Andoni Zubizarreta, però, només va signar per una temporada. Després d’aquest primer curs, el DT blaugrana hauria de renovar per dos o tres anys i de moment encara no ho ha fet. El director esportiu hauria de ser prioritari, fins i tot hauria de prevaler per davant de l’entrenador. Perquè si arriba el dia que Guardiola vol deixar de ser entrenador del Barça –esperem que trigui molts anys-, ell serà la figura clau. No només per buscar substitut, sinó també per organitzar la transició. Així doncs, quan renovarà Zubi?

Del filet d'Alberto Contador a l'espina d'Andy Schleck

2011-01-31T16:47:00.001+01:00

Després que Alberto Contador donés positiu per clenbuterol s’ha tornat a atacar el ciclisme a través del corredor de Pinto. Durant mesos s’ha desqualificat el triple campió del Tour de França sense compassió i s’ha aprofitat per tornar a deixar en no res un esport tan heroic, de tant sacrifici.

Aquest dilluns, però, una bona notícia relacionada amb el ciclisme. Per fi, ja era hora. Encara és un esport. Me n’he adonat llegint l’entrevista a Andy Schleck que publica La Stampa. El ciclisme, i l’esport, és competitivitat. Però també passió, sacrifici, disciplina, lleialtat, companyonia, respecte al rival… Valors que posseeix també el corredor luxemburguès.

Quan encara no hi ha una sanció definitiva, sembla que ja se li vol prendre el tercer Tour al pistoler madrileny. Però ha estat el seu gran rival qui s’ha encarregat de confirmar que “és absurd i increïble” aquest debat, tot afegint que “tinc l’esperança que Alberto provi la seva innocència perquè pugui córrer el Tour, on l’intentaré batre a la carretera”.

De fet, si no hagués estat per una averia mecànica, el petit dels Schleck potser hagués pogut guanyar-lo el 2010. I el principal contrincant de Contador té aquesta espina clavada. Tant és així que va patir una depressió després d’aconseguir la segona plaça als Camps Elisis.

Un cop superat aquest clot, Andy Schleck ha canviat la seva manera d’entrenar centrant-se en la potència i la força, ha guanyat tres quilos de musculatura i ha perfeccionat la seva posició sobre la bicicleta per a les contrarellotges. Tot pensat per batre Contador a París.

I per acabar, ha defensat el seu esport. Alt i clar, sense embuts. “El ciclisme és l'esport més net de tots. Som els atletes més controlats, absolutament. Només els controls a la natació i a l’atletisme són similars als nostres. I el futbol o el tennis? No és casualitat que en el ciclisme s’hagin desemmascarat grans noms, demostra que l’antidopatge és generalitzat i que no es tapa a ningú”.

Crec en el ciclisme, en corredors com Andy Schleck, en les clàssiques, en el Tour de França, i sobretot i encara, crec en Alberto Contador. Com el luxemburguès, vull que el de Pinto corri la ‘Grande Boucle’. Perquè és innocent, perquè és el millor i perquè m’encantarà tornar a veure un duel que ja és història d’aquest esport.

A favor de l’ús de la ràdio

“És absurd que prohibeix l'ús de ràdios a la cursa”, declara Andy Schleck a l’entrevista a La Stampa. “Es tracta de la nostra seguretat. Jo, o el meu germà i molts altres corredors hem esquivat perills gràcies a l’auricular. Per descomptat que s’ha de regularitzar, però la prohibició total és una bogeria” sentencia.

Bojan: el repte de Guardiola

2011-01-24T23:15:00.004+01:00

Bojan Krkic és de nou debat a Can Barça. El jove davanter és qüestionat per les seves darreres actuacions. El futbolista blaugrana no està oferint la imatge que va ser capaç de transmetre al final de la temporada passada, on va ser clau perquè el Barça alcés el títol de Lliga.

Krkic entra a estones. Acostuma a fer-ho amb el partit pràcticament sentenciat i tan sols ha jugat tres partits sencers aquesta temporada. Tinc la sensació, a més, que quan entra al terreny de joc ho fa ansiós. Amb ganes de demostrar el per què del seu dorsal. Sí, és el 9 del Barça, però només té 20 anys.

Bojan va debutar amb el primer equip amb 16 anyets, a l’ombra de Leo Messi. Vet aquí la seva llosa: créixer al costat d’un dels millors jugadors de la història. L’argentí va explotar de seguida i s’ha convertit ràpidament en el futbolista més impressionant del planeta. L’altre, en canvi, va arribar a la primera plantilla al final de l’era Rijkaard com l’esperança per rellançar l’equip. Potser s’hi van crear massa expectatives.

A Xavi se li va demanar que es carregués l’equip a l’esquena quan va arribar al primer equip? O Iniesta, no va estar una temporada llarga sent el recambi de Giuly? Amb ells es va tenir paciència, molta, i ara són el pal de paller del Barça. De fet, difícilment se’ns acudiria exigir a Thiago (de 19 anys –un menys que Bojan-) que fos un referent del mig del camp d’aquest equip.

El de Linyola és el gran repte de Pep Guardiola. Un davanter necessita continuïtat per aconseguir ratxes golejadores. Entrant a estones, als minuts finals, difícilment pots aconseguir-ho. Però el tècnic blaugrana ja ha declarat en més d’una ocasió que confia en el seu '9'. Sap que té gol, que això es porta dins. Per tant, entenc que l’encert golejador de Bojan no és el que més preocupa a Guardiola a hores d’ara. El jove davanter ha de millorar tàcticament, aprendre a jugar a altres posicions, agafar experiència i fer-se fort física i mentalment. Per això juga a estones, fins que estigui realment preparat.

El repte de l’entrenador del Barça en aquests moments és fer veure a l’afició i al mateix jugador que cal tenir paciència. Ni uns, ni Bojan, han de tenir ansietat per triomfar. Tot té el seu curs i tot arribarà.

Esta vez, sólo esta vez, era para Xavi

2011-01-11T01:24:00.003+01:00

Hoy hemos podido disfrutar de una jornada histórica para el FC Barcelona. El club catalán, junto a sus socios y seguidores, ha vivido la fiesta de ‘La Masia’, allá donde forman a los jóvenes futbolistas que algún día pueden optar a debutar con el primer equipo.

Ganara quien ganara, en Catalunya eran felices. El hecho de tener a tres jugadores formados en el fútbol base azulgrana era el premio a una filosofía, a un modelo que sería injusto atribuir a una persona. Es el premio al trabajo del Barça, a un colectivo representado en Messi, Xavi e Iniesta.

Pero los premios individuales tienen eso. Que sólo lo puede conseguir uno. Y ganó Messi, el mejor del mundo. ‘La Pulga’, justamente, se llevó de nuevo el Balón de Oro que le acredita como mejor del planeta. Y sin ningún reproche, al contrario. Tanto Iniesta como Xavi lo ven por encima del resto de futbolistas y por eso estaban felices tras la entrega del galardón.

Pero a pesar de que creo que Messi es único, irrepetible y uno de los mejores de la historia del fútbol, esta vez –sólo en esta ocasión- hubiera entregado el premio a Xavi. El de Terrassa, campeón de la Liga y del Mundial en 2010, es el cerebro del Barcelona y de la selección española.

Y como el Balón de Oro no podía dividirse en tres, Xavi es quien mejor simboliza hoy por hoy el estilo y la filosofía Barça: catalán, creció en el fútbol formativo azulgrana, juega de ‘4’ y recientemente se ha convertido en el futbolista que en más ocasiones ha vestido la camiseta del Barcelona. Además, con 31 años difícilmente estará de nuevo tan cerca de la pelota dorada.

--
Article escrit en castellà per al Diari Olé

17-S: Deu anys de Messi

2010-09-17T01:19:00.001+02:00

Messi celebra el seu gol a la Final de Roma

Avui fa una dècada que va arribar un jovenet de 13 anys a Barcelona. Venia de Newell’s Old Boys, descartat per River Plate. Necessitava un tractament hormonal, valia una morterada i ningú li volia pagar. Minguella, a través d’un contacte argentí, el va recomanar a Can Barça.

Després d’uns dies de proves a Barcelona, es va tancar el contracte. El club blaugrana va confiar en un noi que va tardar dues jugades en convèncer a Rifé i Migueli, els responsables aleshores del futbol base culer. Petitonet, amb cabells llargs, ràpid, elèctric i amb una esquerra que feia caure de cul a terra.

Es tractava d’una operació arriscada, sens dubte. Un nen, argentí, que encara havia de fer el canvi, passar tota l’etapa de creixement i que a sobre, s’havia de sotmetre a un tractament hormonal. Com sortiria? I se li havia de pagar? I buscar feina pel seu pare? Molts directius no ho veieu clar. Normal.

En va costar convèncer més d’un. Finalment, però, va arribar Rexach amb un tovalló de paper i el va entregar als pares del nano. Era la prova del compromís del Barça. Sense que ningú ho sapigués, era la millor operació de la història del FC Barcelona. Era l’inici d’un futur brillant. Era Lionel Messi.

Con ustedes, 'La Maga'

2010-09-06T21:00:00.025+02:00

Algunos la equiparan con Maradona. Otros la comparan con Messi, quizás porque ambos nacieron en Rosario. Pero ella es única. Su talento, su técnica, su capacidad de liderazgo, de dejar atrás a cualquier rival es sobrenatural. Si en fútbol y en Argentina hablan de Diego como D10S, no se quedan cortos si a ella la divinizan también. Es la DIO8A del hockey hierba.

Hablamos de Luciana "Lucha" Aymar, la capitana de la selección argentina, de Las Leonas, que actualmente son las anfitrionas del Mundial que se está disputando en Rosario. El país entero se ha volcado para aupar a las suyas. A pesar del frío –ahí es invierno- la afición llena el estadio cuando juega la albiceleste. Los medios nacionales dedican un especial al acontecimiento, equiparándolo incluso al Mundobasket. Se trata del deporte femenino por excelencia.

Tanto revuelo es en gran parte culpa de la capitana. Aymar, encantada de jugar en su Rosario natal, lo ha ganado casi todo con la selección. Cuatro Champions Trophy y un Mundial. Sólo le queda el oro olímpico, ya que una plata y dos bronces ya descansan en su vitrina. A nivel individual, lo resumiremos en un solo dato ya que la lista es interminable. 'La Maga' ha sido designada en seis ocasiones Mejor Jugadora del Mundo. Estamos, y no es una osadía escribirlo, ante la mejor jugadora de la historia. De hecho, la Federación Internacional ya la nombró Leyenda del Hockey en 2008.

Ante tanta expectación, Lucha no quiso defraudar. Estaba completando un buen torneo en que Las Leonas se merendaban a cualquier rival que se interponía en su camino hacia el título. La "8" albiceleste no tenía que demostrar nada. Pero ella, tozuda, parecía dispuesta a corroborar en su casa que es la mejor.

Se lo debía a todos, a su gente. Y escogió el partido ante China. Cogió la bola a unos treinta metros de la portería. En ese momento sólo veía el arco. Una, dos, tres, otra vez la primera… Se iba marchando de todas sus contrincantes hasta colocarla lejos del alcance de la portera. Con ustedes, la Maga.

Mourinho, qui t'ha vist i qui et veu ara

2010-09-01T22:52:00.002+02:00

Mourinho, en l'etapa blaugrana

"Ambiciós, organitzat, espontani i el pitjor perdedor del món. Tant que en un partit no dubtaria a donar-li una puntada al meu pare". Així es definia Jose Mourinho com a tècnic en una entrevista concedida a Mundo Deportivo l'octubre de 1996. Llavors, acabava d'aterrar a Can Barça per ser segon de Sir Bobby Robson.

En el diàleg es poden començar a treure conclusions, com bé fa el periodista Carlos Bonelli al perfil que li dedica al finalitzar l'entrevista. Unes previsions que s'han confirmat al llarg dels anys.

El portuguès parla del seu estil, del que va intentar imposar en aquella època Robson i que no li va donar mals resultats: una Supercopa, una Copa del Rei i una Recopa. "Amb la pilota que juguin els artistes. Sense la pilota un equip treballador, solidari". Un model una mica diferent al de Cruyff, de qui reconeix ser "un admirador".

’Mou’ havia conegut el potencial que tenia aquell equip, on al centre del camp manava Pep Guardiola. "És gran, dels millors del món. (• • •) En Pep sempre vol i sempre sap el que vol ..." No es va equivocar. De fet va encertar quan va predir que el de Santpedor "passarà a la història, segur". També destaca a Luis Enrique, actual entrenador del Barça B. "Sento per ell alguna cosa especial. Parla poc, treballa molt, fa broma amb tothom, no sap perdre i a més no sap respondre en quin lloc li agrada més jugar".

Durant la conversa, coses de la vida, va sortir el Reial Madrid. "No odio el Madrid, però ja sé que en això del futbol és el meu enemic". Esclar, llavors era el segon entrenador del Barça. Seure a la banqueta culer era el súmmum. "Sóc conscient que després d'això tot és anar cap avall", va afirmar. Potser s'imaginava entrenant l'equip blaugrana. Potser aquest era el seu objectiu a llarg termini. "Jo com a primer entrenador del Barça? No ... Cal molta història per entrenar el Barcelona". Doncs això, molta història.

- Primera part de l'entrevista
- Segona part de l'entrevista
- Versió en castellà a MD.es

La devaluada figura del director esportiu

2010-08-12T20:22:00.007+02:00

Zubizarreta, director esportiu del FCB

Durant la campanya electoral a Can Barça es va debatre quin paper havia de tenir Guardiola dins l’organigrama esportiu. Havia de gaudir de més poder de decisió? Havia d’assolir la funció de mànager, entesa com a la Premier? El mateix tècnic blaugrana ja va reconèixer el dia que anunciava la seva renovació que es sentia còmode amb l’organigrama actual. Vicepresident esportiu, director tècnic (o esportiu) i entrenador.

Vagi per endavant que sóc partidari de la figura del mànager. Entrenador 'controller', amb projectes a llarg termini. Però la nostra cultura futbolística no ens ho permet; aquí no tenim paciència. S’opta per un altre organigrama diferent que també funciona, tal com va demostrar Txiki Begiristain en la seva etapa. Un director tècnic s’encarrega de planificar el projecte. Un executiu que dibuixa les directrius que marcaran el model esportiu durant els propers anys. Els últims dies, però, aquesta figura ha quedat en evidència.

El Barça semblava estar disposat a fitxar Mesut Ozil. De fet, es va arribar a un acord amb el Werder Bremen de 12 milions d’euros. Era l’alternativa a Cesc Fàbregas. El club va apostar per un jugador jove que està explotant i que sembla que té molta projecció. Però finalment va decidir Guardiola. L’entrenador no el vol, creu en el planter, i tot apunta que l’alemany no arribarà al Camp Nou.

En el Reial Madrid han viscut una situació similar. Es buscava un central. Es parlava de jugadors contrastats i que, a més, fossin de futur. Thiago Silva o David Luiz eren els escollits per la direcció esportiva blanca. Finalment s’ha fitxat Carvalho. Contrastat ho és, però ja té 32 anys. El nou central madridista era l’escollit per Mourinho, ja que el va tenir a les seves ordres tant al Porto com al Chelsea. Amb tot, no s’ha de deixar escapar un detall important. El representant de Carvalho és Jorge Mendes, el mateix de ‘Mou’, Cristiano Ronaldo o Di María.

Vist aquests dos casos, tinc la sensació que ni a Barcelona ni a Madrid es creuen al director esportiu. A Can Barça, per exemple, Zubizarreta ha signat per només un any (amb opció a dos més, això sí).

El fet de tenir dos gurús a la banqueta -Guardiola a Can Barça i Mourinho a Chamartín- ha devaluat aquesta figura clau dins de l’estructura esportiva de dos grans clubs de la Lliga BBVA. Però que a ningú se li oblidi que les persones passen i el que sempre perdura és la institució i el projecte. Perquè, què passarà si l’any vinent marxa Guardiola? I si Mourinho no surt bé?

Tolerància mexicana

2010-08-11T18:11:00.006+02:00

A l'hora de confeccionar la llista de jugadors per a l'amistós davant Espanya, al seleccionador mexicà Enrique Meza se li va presentar un dilema semblant al de Vicente Del Bosque.Sis dels noms que tenia al cap eren de Chivas, club mexicà que s'està jugant actualment un títol. Un cas semblant al del FC Barcelona, equip que més futbolistes aporta a "la Roja" i que el proper dia 14 disputarà l'anada de la final de la Supercopa d'Espanya.

El conjunt de Guadalajara està preparant actualment la final de la Copa Libertadores davant Internacional de Porto Alegre i els pilars del seu onze tenien molt números per ser seleccionats. Meza compta per al seu projecte amb els quatre mundialistes "rallados" -Michel, Bautista, Medina i Magallón- més Omar Bravo i el jove Arellano, que com Jonathan dos Santos es va quedar a les portes de la cita a Sud-àfrica.

Però, com era d'esperar, cap dels sis homes de Chivas serà dimecres a l'Estadi Azteca. La Federació Mexicana va determinar, com també va fer amb el culer Jonathan, alliberar els futbolistes del "Ramado Sagrado" perquè es puguin centrar en guanyar el títol amb el seu club.

No va passar el mateix en el cas espanyol. Del Bosque va convocar a set culers que tornaran de l'amistós el dia abans de l'anada de la Supercopa amb Sevilla i sense poder preparar el partit a les ordres de Guardiola. A tot això cal sumar-hi un viatge de més de 20.000 km., el "jet lag", l'altitud de DF (2.500m.), que el partit serà a les 15h i que els futbolistes han viatjat a Mèxic després d'un mes de vacances. Déu n'hi doret.

L'alternativa és el planter

2010-08-09T22:58:00.001+02:00

No m'ho pensaria ni dues vegades. El FC Barcelona ha apostat fort i molt bé pel planter en els darrers anys. L'èxit de La Masia és una evidència després de la temporada de les 6 copes i la consecució del títol Mundial d'una selecció espanyola amb vuit jugadors fets a Can Barça.

Precisament un d'ells volia tornar a casa aquest estiu. Cesc Fàbregas, però, es quedarà com a mínim un any més a Londres. Era el somni del futbolista, de Guardiola i de gairebé tota la 'culerada'. I ara, després de la destrempada blaugrana amb la negativa de l'Arsenal, sembla que s'hagi de fitxar sí o sí. 45 milions per comprar. Se li ha de buscar una alternativa al mercat sigui com sigui.

Error. La situació econòmica del Barça no està per tirar coets, així ens ho han fet saber darrerament. Doncs que estalviïn. I facin-ho tranquils. A casa hi ha un munt de jugadors que poden sumar. Ho van demostrar durant el curs passat amb el Barça Atlètic i aquest estiu ho han corroborat. Uns a l'Europeu sub-19 i els altres a la gira asiàtica. Els millors reforços estan al planter. Joves amb qualitat i projecció, il·lusió, sentiment i que han mamat model Barça durant tota la seva carrera.

Ningú s'ha de neguitejar si no arriba ningú més. S'han incorporat Villa i Adriano. Un crack i un altre jugador de qualitat contrastada a la lliga espanyola. Sí, d'acord, falta un jugador com Touré Yaya. Però que no s'esforcin massa. Per molt que regirin el mercat, no trobaran cap futbolista com l'ivorià. Hem deixat escapar el millor.

Un pilot 2.0

2010-07-21T15:56:00.007+02:00

Schleck conversa amb Contador /sport24.com.

Està sent un Tour de França diferent. I no només per com s'està vivint a la carretera, sinó per com ho estan tractant els mateixos ciclistes després de baixar de la bicicleta. El Twitter s'ha instaurat definitivament al pilot i a través d'aquesta xarxa social els corredors exposen les seves sensacions després d'acabar cada etapa.

Lance Armstrong va ser un dels primers que es van apuntar a aquest fenomen 2.0 fa un parell d'anys. A partir d'aquí, una infinitat de ciclistes van saltar a roda de l'americà també a internet. Entre ells els dos grans protagonistes d'aquesta edició de la ronda francesa: Alberto Contador i Andy Schleck.

Després del que va passar al Port de Balès, aquella mateixa nit Contador va penjar un vídeo demanant disculpes pel que havia passat i reconeixent que es va equivocar. Abans de començar l'etapa de dimarts, el de Pinto i Schleck van signar la pau davant les càmeres de la televisió francesa. Però no només això. Tots dos es van encarregar de tancar la polèmica a través del seu Twitter.

"Andy Schleck i jo vam parlar durant la carrera d'ahir i la nostra relació no canviarà. Som bons amics", apuntava el de Pinto. I, com no, va contestar el luxemburguès. "Contador m'ha demanat disculpes. Gran per ell! Tornem a estar bé. Final de la història."

La veritat és que per als aficionats ha nascut una nova manera de seguir la competició. Contacte directe amb els ciclistes. Impressions, novetats, declaracions, objectius... I és que el 2.0 ja ho té això. Ara bé, a la xarxa, la cursa acaba de començar i el Tour només és el principi.

Benvinguts! Passeu, passeu!

2010-07-20T20:39:00.001+02:00

Ja ho veieu. Podríem dir que el blog ha aconseguit assolir una operació bikini. Un canvi d'imatge per adaptar-lo a l'actualitat. Nou disseny, nova fotografia, un espai per al twitter, etc. He de dir que m'ha costat una mica més del compte. El nou sistema de blogger i jo no ens entenem. Però més o menys ens n'hem sortit i ha quedat una cosa arregladeta.

Espero que aquesta nova imatge serveixi per tornar a engegar una idea que va començar fa quatre anys. Hem tingut etapes de tot. Unes més actives que d'altres. Intentarem ser constants i parlar obertament del que surgeixi, sempre des del respecte. Perquè m'agradaria que aquest fos un racó per compartir la meva opinió amb vosaltres, però també perquè hi digueu la vostra. Com he fet fins ara, us obro la porta del meu espai a la xarxa. Així doncs, endavant! Que casa meva és casa vostra, si és que a internet hi ha cases d'algú.

Tecnologia, futbol i hoquei herba

2010-06-28T13:15:00.003+02:00

Després dels clamorosos i transcendents errors arbitrals de la segona jornada de vuitens de final del Mundial de Sud-àfrica, es reobre el debat sobre la implantació de la tecnologia en el futbol.

Potser ha arribat el moment de fer el pas. De fet hi ha esports que ja utilitzen la tecnologia per ser més rigorosos. I ni alenteixen el joc, ni l'ensopeixen. Al contrari. Serveixen per ajudar a l'àrbitre, fer justícia i evitar polèmiques.

Tothom ha vist canviar una decisió en un partit de tennis gràcies a l'ull de falcó o decidir el guanyador dels 100 m. llisos amb una foto finish. Però deixeu-me que us posi un exemple no tan conegut: l'hoquei herba.

Es tracta d'un esport amateur, però infinitament més avançat al futbol pel que fa a l'aplicació de la tecnologia al joc. I no és tan diferent a l'esport rei. Però això, si tinc l'oportunitat, ja ho explicaré en una altra entrada.

Al gra. Des de fa un parell d'anys, a l'hoquei herba s'usa el vídeo-àrbitre en competicions internacionals. Cada equip té dret a una consulta per part com a mínim. Si el vídeo confirma la seva recriminació, el col·legiat rectifica i aquest equip, a més, opta a una nova reclamació. Si la repetició dóna la raó al jutge, ja no poden tornar a demanar el video-àrbitre. D'aquesta manera s'evita aturar el joc innecessàriament.

Us asseguro que funciona.És una eina més per als esportistes i per a l'àrbitre. Una manera d'afavorir el joc net i ser més justos. Una millora, un avenç. Per què el futbol no ho pren com a exemple?

Per anotar un gol en hoquei herba s'ha de fer des de dins de l'àrea. En el vídeo es confirma que el jugador indi toca la pilota abans que entri a la porteria i, per tant, el gol és vàlid.

Que ningú els doni per morts

2010-06-16T22:37:00.004+02:00

A la lliga femenina no hi ha representació egarenca a la final. Una autèntica llàstima, perquè el CD Terrassa s’ho mereixia de totes totes. Un molt bon equip amb un excel·lent entrenador que enguany no ha obtingut el gran premi. Ara només queda hoquei egarenc a la Princess Lliga.

A priori semblava que el RC Polo i el Club de Campo sortien amb cert avantatge. Per plantilla, pressupost i, sobretot, perquè disputaven dos partits a casa. Vist així, hi estic d’acord. Però que ningú se’n refiï.

L’Egara va aconseguir el primer punt de les semifinals gràcies a un gran Quico Cortès, que va demostrar que des de la porteria també es pot liderar un equip. Els ratllats en les darreres temporades tenien molta més moral que els madrilenys. Mentalment eren més forts i s’emportaven els partits igualats. A la Copa del Rei semblava que enguany es podrien girar les tornes gràcies a la plantilla construïda per Xavi Arnau, després d’una gran inversió. Però aquest diumenge al Pla del Bon Aire, l’Egara va tornar a guanyar el pols. La pressió torna al Club de Campo, que tot i jugar a casa, haurà de salvar dos ‘match ball’.

A l’altra banda del quadre, molts poden pensar que el Princess Polo té un peu i mig a la final després del triomf a domicili. Objectivament, sí. Però l’Atlètic és molt Atlètic. I al final entre jugar a Can Salas o a la Diagonal no hi ha tanta diferència. Tot i la derrota, l’equip de Pallarols ja va demostrar en el primer partit que no es rendeix mai. Va ser capaç d’igualar un 0 a 2 i va estar buscant l’empat fins al final. Si salven el partit de dissabte, no dubto que els groc-i-negres lluitaran pel títol.

Una final Atlètic - Egara seria un premi a una filosofia. A una manera d’entendre el l’esport. Un hoquei que prioritza a la gent de casa, on la principal inversió es fa a la base. En definitiva, l'hoquei de sempre. El de Terrassa.

Reflexions electorals (3): Objectiu 'signatures'

2010-05-17T19:14:00.005+02:00

Finalment han estat deu socis qui han anat aquest matí a demanar butlletes per a recollir firmes: Agustí Benedito, Ferran Estrada, Jaume Ferrer, Jaume Guixà, Marc Ingla, Francesc Liñan, Alexis Plaza, Sandro Rosell, Jordi Ruiz i Santiago Salvat. A partir d'ara, tots ells hauran de trobar un mínim de 2.095 socis que els hi facin confiança.

Ahir al Camp Nou ja es van poder veure paradetes d’alguns pre-candidats. Ferrer, Ingla i Benedito repartien propaganda. Però oficialment la pre-campanya electoral comença avui. Fins l’1 de juny, tothom qui vulgui ser president del FC Barcelona ha d’aconseguir les signatures de suport necessàries per pasar el tall. Un cop la Junta Electoral les verifiqui, seran proclamats oficialment candidats a la presidència del Barça.

No els serà gens difícil als tres mediàtics. Ferrer, Ingla i Rosell les recolliran en un sol dia si s’ho proposen. Benedito i Salvat també les aconseguiran i veurem si Guixà i Plaza passen el tall. Com més n’hi hagi, millor per al barcelonisme.

D’altra banda, durant el matí de ressaca blaugrana, tots els pre-candidats han estat molt satisfets pel triomf de l’equip de futbol. I així ho han fet públic a través de les seves eines de comunicació 2.0. Però l’èxit de l’equip de Guardiola reconforta el continuisme, no ens enganyem. Per allò que dèiem del culer conservador.

Malgrat tot, i afortunadament per a la resta, encara queden molts dies perquè el soci barcelonista passi per les urnes. I abans han d’arribar Villa i Cesc i segur que ens queden per veure moltes més sorpreses que encara ni ens imaginem.

Reflexions electorals (2): Laporta, com Núñez, també s’emociona

2010-05-17T13:13:00.001+02:00

El Barça ha aconseguit el títol de lliga després d’una temporada de rècord. Els socis, l’afició, tothom estava eufòric. Només faltaria! I també Joan Laporta, a qui vam poder veure molt emocionat durant la celebració al Camp Nou. Se li acaba el mandat, els millors anys de la seva vida que ha dedicat al millor Barça de la història.

Al final del partit, com és lògic, el president va atendre els mitjans de comunicació. I en la majoria d’intervencions va deixar anar una més o menys llarga –segons la predisposició del periodista- falca electoral. Laporta es va encarregar de recordar que s’ha de continuar amb aquest model. Amb el de Txiki, amb el que va començar Rijkaard i ha continuat Guardiola. I hi va insistir vàries vegades. No va donar cap nom, no calia. Ara bé, a partir d’aquí, cadascú segur que farà la reflexió segons li convingui.

Rosell va dir que Laporta acabaria sent neutral en aquesta cursa electoral. De moment sempre s’ha posicionat. Primer a favor de Godall i ara, sembla que definitivament, al costat de Jaume Ferrer. Queda molt camí per recórrer, veurem com acaba.

Reflexions electorals (1): Tots contra Rosell

2010-05-13T18:20:00.006+02:00

Sembla que per fi, un mes abans de les eleccions a la presidència del FC Barcelona, tenim l’escenari electoral definit. Hi haurà set pre-candidats: Benedito, Ferrer, Guixà, Ingla, Plaza, Rosell i Salvat.

El primer que caldrà veure és qui passarà el tall de les signatures. Sembla que d’entrada, hi ha tres favorits. A ningú se li escapa que Ferrer, Ingla i Rosell van uns metres per davant dels altres. I les enquestes, quan tot això acaba de començar, donen Sandro Rosell com a gran favorit. I la resta de pre-candidats en són conscients.

Ferrer i Ingla saben perfectament que Rosell és el gran rival. Ara bé, la incursió a l’escenari pre-electoral de la candidatura “Més Barça que mai” li ha anat la mar de bé a l’opció continuista. Ferrer, i espero no ferir la sensibilitat de ningú, és com la dreta en política. I m’explico. Té la seva massa fidel, la Laportista i la d’aquell culer que no vol tocar res. El del “ja estem bé com estem”, el del “no toquem res que encara la pifiarem”. En canvi, a l’altra banda, a “la progressista”, hi ha nascut una nova alternativa atractiva, engrescadora i solvent.

Ingla, Soriano, Vicens i Godall saben perfectament que ara per ara és més fàcil esgarrapar-li vots a Sandro Rosell que a Jaume Ferrer. I la candidatura continuista va fent, aguantant el tipus. Perquè sap que això és una carrera de fons. Que encara queda un mes per endavant. I mentrestant, aguanta el ritme dels seus contrincants, que se les tenen per guanyar la posició. Ferrer es plenament conscient que resistirà fins a la meta, i sap que pot donar un cop d’efecte a l’sprint final. Seguirem atents el transcurs de la cursa.

I quin és el secret? Es preguntava tothom

2010-03-26T14:36:00.003+01:00

“Ibrahimovic busca allò inversemblant en un grup que ha fet de la senzillesa, bellesa”. Xabier Azkargorta va definir així el crac suec en un article a La Vanguardia. Em va semblar una apreciació molt escaient, tant que la vaig publicar al meu estat del facebook.

I és que la magnificència d'aquest Barça és tenir un molt bon entrenador i una colla d'excel·lents jugadors de futbol. Però aquesta fórmula també la tenen a Madrid, Manchester, Londres o Milà. I quin és el secret? Es preguntava tothom. L'encaix de cadascuna de les peces fa que el mecanisme blaugrana funcioni a la perfecció. L'equilibri entre tots els futbolistes i la capacitat que tenen tots ells de saber quines són les seves limitacions i -encara més important- de conèixer el seu rol dins d'aquest engranatge.

Ibrahimovic és un excel·lent davanter, un primera espasa mundial. Ningú ho dubte. Però encara ha d'acabar d'ajustar-se al sistema. Tothom sap que és un sensacional atacant i que posseeix una tècnica refinada. Sembla, però, que el suec ens ho vol demostrar en cada control, en cada jugada. I no cal, Zlatan.

Xavi o Iniesta són l'exemple perfecte de classe, de futbol modern i elegant. Però juguen amb l'equip i per l'equip. Fàcil, fàcil, fàcil. I aquell regat, aquell control, aquell toc de màgia que els diferencia de la resta, el guarden només per quan és necessari. Són tan bons perquè saben trobar el moment just per executar-lo. I així, en més o menys mesura, ho fa cadascuna de les peces de les peces de Guardiola d'acord amb la seva qualitat. Ara n'hi ha una que balla una mica. És la nova, i s'ha d'adaptar bé. Ha d'empapar-se d'aquesta nova mentalitat. Ara bé, quan Ibrahimovic acabi d'emmotllar-se, la màquina blaugrana serà -evidentment- encara més letal.

Visca el bon futbol

2010-03-11T13:46:00.009+01:00

Xavi-Iniesta, una marca, una manera de veure el futbol. Únics, brillants. Fets a casa. D.O. FC Barcelona.

Us recomano... "Arròs covat"

2009-12-30T00:45:00.003+01:00

La ximpleria de l'himne

2009-05-14T19:05:00.008+02:00

Sembla que no ha agradat que es xiulés l'himne espanyol mentre sonava al començament de la final de Copa del Rei.

Uns, els més previsors, ja van evitar oferir-lo en directe. Diuen que va ser culpa d'un error humà. (I jo que creia que esperaven una Jannet Jackson a l'espanyola!). Estem parlant de censura, vaja. La resposta des de TVE, però, ha estat ràpida. La direcció ha destituït el director d'Esports.

Des de la plana major de la política espanyola també han dit la seva sobre la xiulada a Mestalla. Des del PSOE, el seu portaveu José Antonio Alonso lamenta profundament que "es xiuli i es piti mentre sona l'himne".

Des de l'oposició, Rajoy es quedava tan ample. "A vegades la notícia són una minoria i, efectivament, eren molt pocs" referint-se als xiulets -ho haveu vist!?-. I el polític gallec afegia que "estic convençut que la immensa majoria dels aficionats dels clubs que jugaven ahir estan, com tots els espanyols, amb el rei, la nació i l'himne". Si més no, agosarat.

També va voler dir la seva Llamazares, aquell polític baixet pràcticament desaparegut del mapa."No és molt afortunat" xiular el Rei, perquè "representa institucionalment el país, ni l'himne nacional i si hi ha diferències amb aquests símbols no s'han d'expressar amb xiulets, sinó en un debat democràtic i amb els vots." Aquest ja són figues d'un altre paner. Pasapalabra.

Però la millor de totes ha estat De la Vega. "Sempre he dit que no és bo barrejar política i esport, perquè són àmbits diferents". Si? Doncs per què carai sona l'himne espanyol a la final de Copa i no el del Barça i el de l'Athletic?

Volies caldo, doncs dues tasses, una de catalana i l'altra de basca.

'Solos ante el peligro'

2009-02-09T09:43:00.007+01:00

Dos o tres mesos després, ves per on torno a escriure al blog. Avui he trobat un espai i un estona. Vinc per parlar de la crisi. Un tema suat com ell sol, ho sé, però és que estic un xic, i permeteu-me l'expressió, acollonido.

D'aquí un parell de mesos estic al carrer amb un títol sota el braç que diu que sóc oficialment periodista. I com jo, tota una promoció de periodistes recent fets -i encara calentons- que surten del forn de l'UPF. Haurem de començar a espavilar-nos per intentar trobar una feina amb de cara i ulls i que ens permeti viure amb certa dignitat. Solos ante el peligro davant del devorador mercat laboral.

I amb tot, vivim un època en què tanquen diaris, hi ha EROs a dojo i encara més gent al carrer. L'últim cas l'he viscut a prop. Els companys que aquest trimestre estan a Londres gràcies a la beca Bloomberg hauran de tornar abans perquè tanquen la paradeta. Més gent a l'atur i quatre companys que es quedaran sense poder gaudir de l'experiència de treballar en una de les televisions d'economia més importants del món.

Això no pinta massa bé. A més, ningú sap quan durarà tot plegat, però els experts -o així se'ls hi diu- reconeixen que aquesta crítica situació encara no ha tocat fons. I nosaltres, al carrer, a buscar feina. Això sí, amb títol sota el braç que diu que som oficialment perdiodistes. Temps difícils els que se'ns presenten.

And USA has been able to do it: Obama, the new President.

2008-11-05T07:58:00.010+01:00

Discurs de Barack Obama just després de ser escollit president dels Estats Units d'Amèrica. La veritat és que sap transmetre i vendre. I per això ha guanyat les eleccions. Fins i tot a mi, sent català, m'ha consternat el seu parlament com a virtual president dels EUA. Coneixent una mica com viuen i senten la seva pàtria els nord-americans, no m'estranya que la gent estigués tan emocionada.

Una gran frase, dita per un ex assessor de Bill Clinton, resumeix perfectament les hores post nit electoral. "Obama és una gran marca, ara hem de veure si és un bon producte".

Pel bé de tots, good luck Barack!

No canviarà res

2008-11-04T13:39:00.006+01:00

Avui dia 4 de novembre és especial, i a part es celebren les eleccions als Estats Units. S'ha de decidir entre John McCain o Barack Obama. Tot apunta, però, que guanyarà el segon.

Ui, sí. Aquí tothom va amb Obama. El senador d'Illinois és l'esperança europea. Ens volen vendre que si arriba ell a la presidència el món serà com el d'Alícia en el país de les meravelles. Siguem realistes, evidentment Barack Obama té un carisma especial -venut perfectament pels seus assessors i directors de campanya-, és proper a la gent i, no ens oblidem, és negre. Molts creuen que el seu color de pell pot ser un handicap. A aquestes alçades, als EUA el racisme només existeix en cercles molt reduïts. Al revés, mediàticament el seu color de pell l'ha afavorit molt i els seu entorn ho ha sabut explotar.

Esclar, que, com diu la meva mare, s'ha de votar el menys dolent. M'ho va explicar perfectament Ferran Requejo a primer de Polítiques. A EUA només hi ha dreta i centre dreta. Malauradament el ventall electoral és molt limitat en un país on fanfarronegen de democràcia i llibertat.

Per tant, avui no canviarà res. Guanyi qui guanyi tot seguirà igual i només alguns aspectes puntuals seran diferents. Perquè de tot el que diu el partit demòcrata, m'agradarà veure que li deixen fer els lobbies del país nord americà. Això sí, que guanyi Barack Obama.

La Catalunya operada

2008-10-03T00:03:00.006+02:00

Ho reconec, he caigut a la trampa. Confesso haver vist Vicky Cristina Barcelona. No en sé massa de cine, per no dir gens, però a mi no em va agradar. Això, però, és secundari. Hi ha tantes coses a la vida que són del meu gust, que no en ve d'una.

Aquesta pel·lícula de Woody Allen, home especial com molts genis -tot i que no sé si ho és, perquè ja he dit que no entenc de cinema- m'ha fet veure que Catalunya s'està convertint amb una Victoria Beckham qualsevol. I m'explico. Per moltes marques que ens posem, mai serem pija. I per molt que ens operem els pits, mai les tindrem tan maques com la noranta que llueix la veïna del costat.

Barcelona, i Catalunya, s'ha de mostrar al món tal com és. I tot i que Allen ho intenta -amb la morterada de Roures i l'ajut de TVC i Antena 3, entre d'altres- no ho aconsegueix ni de bon tros. Aquesta darrera pel·lícula, la qual el seu nom em recorda la ex d'un torero, presenta la ciutat comtal disfressada i operada. La Catalunya mediterrània i la seva capital és molt més ciutat del que vaig veure al cinema.

Ara bé, a Vicky Cristina Barcelona hi podem veure personatges que no s'han volgut perdre l'ocasió de sortir al film. Jordi Basté, Lloll Beltran o Joel Joan van aprofitar per col·locar-se com a extres. I els que es van quedar amb les ganes. Tothom volia sortir a la 'gran obra mestra'. Ja que hi érem em va semblar estrany que no sortís mig TV3. Amb la promoció que van fer mentre es rodava la pel·lícula. Bé, què us he d'explicar, si es va aturar el país!

Scusa il retardo

2008-09-30T16:10:00.003+02:00

Ja fa més d'un mes que vaig tornar de Peramea.

Ja fa més d'un mes que vaig començar a treballar.

Ja fa més d'un mes que que va començar la lliga.

Ja fa més d'un mes que no actualitzava el blog.

Com diu Valentino, scusa il retardo.

He de tornar a agafar el aquest espai amb ganes. Primer, però, he de trobar-les. Les ganes.

Terrassa, més turística que mai (Artícle per a l'Avui Terrassa)

2008-08-27T18:38:00.005+02:00

Ja hi tornem a ser. Uns dies festius que passen tan ràpid com uns Jocs Olímpics. Durant les vacances, intentes relaxar-te, evadir-te i carregar les piles, però cada any costa més. Aquests dies de lleure, si tens la sort de gaudir-los, comencen a similar-se al barril de petroli. El curs següent, marxar de vacances és més car. Per tant, cada vegada omples menys el dipòsit de benzina.

I és que, tal i com s'ha pogut veure a la nostra ciutat, anar-se'n fora sembla ser, cada vegada més, un privilegi. Marxar dues o tres setmanes ja és per a minories. Majoritàriament, la nova tendència -obligada per la crisi que estem vivint- és apostar per caps de setmana llargs i gràcies. Petits tastets amunt i avall i forces dies per Terrassa.

Per això, s'ha vist més moviment. Les terrasses no són buides, a les places s'hi torna a jugar a futbol i a l'hora d'aparcar és tant difícil trobar lloc com durant la resta de l'any. No ens enganyem, la nostra ciutat és cada vegada més turística. Per nassos, això sí.

--------------------------------------

Nota per als fidels: Tinc una molt bona notícia -per a mi-. Durant els propers tres mesos (poden arribar a sis) em podreu seguir fent el Minut a Minut dels partits del Barça per la web del Diari Avui. Espero que em deixeu comentaris. Gràcies, parròquia!

La foto de la jornada

2008-07-07T01:16:00.002+02:00

Fixeu-vos en la bufanda. Brutal. No faré cap més comentari. El rei segueix sense adonar-se'n. Sí, encara va desputllat.

A futbol, només hi van jugar onze i va guanyar Espanya

2008-06-30T11:16:00.003+02:00

Ahir, ho he de reconèixer, em vaig sentir espanyol. Sí, no ho puc amagar. Sóc amant del futbol i sempre m'agrada que guanyi el millor. Posicions polítiques a banda, hom ha de treure's el barret davant d'una selecció que va jugar de manera brillant. Per tant, ahir, veient el partit volia que guanyés Espanya.

Si heu anat llegint el meu bloc, he fet escrits a favor de les seleccions catalanes. No us he enganyat. Catalunya és l'única selecció que de debò sento meva, però ahir el sentit comú feia que anés amb Espanya. Sempre he dit que en els campionats de seleccions, mentre no hi hagi Catalunya, sempre donaré suport a qui millor jugui a futbol. Sigui quina sigui la seva bandera.

No vaig saltar del sofà per celebrar els gols, ni vaig sortir al carrer, però em vaig alegrar per més d'un. En primer lloc, pel seu seleccionador -a mi aquest home em fa pena-, en segon lloc pel Xavi -un terrassenc que s'ha consegrat en aquest torneig- i finalment per tots aquells amics, familiars i companys que tenen la sort de poder veure la seva selecció -la que de debò senten com a pròpia- jugant campionats oficials.

Reflexió d'un dijous a la universitat

2008-06-12T16:17:00.003+02:00

A la universitat s'hi va. Un cop allà, vas a classe, vas al bar, vas a la terrassa, però hi vas. Els dijous és el dia A. Després de classe de redacció, a les 11, ens reunim amb l'Alvarito, un gran humorista, un gran professional, una gran persona i un gran amic -de Balaguer, en definitiva- i esmorzem. Tal dia com avui mentre esmorzava amb ell i "fèiem unes risses" -un altre cosa, però riure...!- vam decidir aparcar l'opció d'arreglar el món i posar-nos a estudiar el tipus de joventut d'avui en dia. A continuació us passo la "reflexió".

_______________________________________

Diuen que els joves no marxem de casa ni que ens paguin. No. No ens equivoquem. La majoria no ens emancipem perquè no hi ha un duro. Aquest, generalment, és el principal motiu pel que el jovent no podem marxar de casa. A part, però, hi ha diferents tipus de gent diferent a la majoria. Jo he trobat cinc classes de personatges.

En primer lloc hi ha el vividor. Acostuma a ser el típic estudiant que va canviant de carrera cada curs perquè no acaba de trobar la seva vocació. No la troba perquè es lleva tard i, per un parell d’hores, ja no trepitja la universitat. A més, acostuma a menjar fora de casa i a sortir dijous per veure els companys de classe. Mentrestant va vivint a casa dels pares tot i que no li veuen el pèl. Acostuma a tenir un pis propi dins la seva habitació. Televisió, Play Station i ordinador portàtil. Tampoc necessita res més. De tant en tant saluda a la seva família quan passa pel menjador direcció a la nevera.

Un altre tipus de jove que també viu a casa li podríem dir l’implicat. Res a veure amb el cas anterior. Llicenciat i ampliant els seus estudis, treballa mitja jornada per passar una part del sou a casa. La veritat és que aquest espècie està gairebé en extinció. Jo, d’aquests en conec només un.

En tercer lloc trobem l’alternatiu. Aquest està cremat de tot. El sistema és una merda i viure amb els vells encara més. Per això ha decidit marxar de casa i anar a viure en un pis compartit amb gent que no coneix de res. La majoria dels companys de pis són erasmus que es van renovant cada mig any. Són joves que vesteixen retro, viuen en grans ciutats i es desplacen amb bicicleta. Principalment treballen, tot i que la majoria ho intenten combinar amb uns estudis universitaris que allarguen tant com poden. Els alternatius són autèntics experts del low-cost, ja que sempre que poden s’escapen a visitar els seus excompanys de pis.

Una corrent de joves que marxa de casa és l’enamorat. Vol viure sol i en ves d’anar a buscar pis amb desconeguts aprofita per marxar amb la seva parella. La majoria d’ells són recents llicenciats i tenen feines que no els paguen gaire. Per això, viuen en un pis petit de lloguer, normalment fora de les grans ciutats.

La darrera classe és el fiesteru. Aquest encara estudia el que sigui, però tenen els pares que li passen una mensualitat. Normalment són joves que viuen lluny de la seva universitat. S’acostumen a ajuntar un grup d’amics del poble per compartir pis a Barcelona. Fan carreres diferents, però coneixen tots els amics de la facultat dels seus companys de pis. Cada dia hi ha convidats a casa i s’acaba fent una festa.

Entrevista a Joan Puig

2008-06-11T00:45:00.004+02:00

Avui des de la ràdio de la universitat he entrevistat a Joan Puig. L'exdiputat al Congrés i militant d'Esquerra Republicana de Catalunya ha estat notícia darrerament per manifestar el seu posicionament en contra d'Air Berlín. Puig ho va fer penjant una imatge al seu bloc on apareixia el logotip d'aquesta companyia privada amb una esvàstica. Hem aprofitat, principalment, perquè ens fes un repàs al present i al futur del partit republicà.

Escolteu l'entrevista

I ara, qui parla d'hoquei femení?

2008-06-10T12:00:00.005+02:00

Diumenge les noies del CD Terrassa van ser campiones de la lliga estatal. Emocionat, vaig pensar que ara que l’hoquei femení és un esport important i que molts mitjans en fan ressò, ahir agafaria la premsa, escoltaria la ràdio o miraria la televisió, i em saturarien amb tant hoquei. Doncs no va ser ben bé així.

Vaig seguir alguns mitjans, les webs dels diaris i vaig fullejar els que vaig poder, -ahir a Terrassa molts no van arribar a causa de la vaga de transportistes-. El que fa uns dies eren pàgines senceres, reportatges o fins i tot la notícia que obria la secció esportiva d’informatius nocturns, dilluns es va quedar en un breu o en no res. L’hoquei ha desaparegut del mapa. I és que els esports minoritaris com aquest no són notícia si no hi ha sang i fetge. Les victòries només importen si venen de les capitals o són de la selecció.

Quan va sortir a la llum, el positiu de dopatge de les dues jugadores espanyoles a l’Azerbaidjan, tots ens vem afanyar per escriure i parlar sobre el tema. Aleshores l’hoquei si que valia la pena per a tothom. Perquè perillaven uns Jocs Olímpics, o bé perquè hi havia una conspiració esportiva contra Espanya o simplement per morbo. I hem d’agrair l’ètica periodística d’aquells que s’estripen les vestidures per no poder senyalar amb el dit. Avui que la premsa rosa-esportiva està començant a tenir cada dia més adeptes.

Que cru tot plegat. I que cruel. Ara que tots –els d’aquí i els d’allà- podíem celebrar l’èxit pel nivell que ha assolit aquest esport en els darrers anys, passem de les noies de l’hoquei. Després d’uns play-off apassionants i una final d’infart, l’hoquei ha desaparegut, excepte pels de sempre. Ahir, per desgràcia –o no- vem tornar a la normalitat.

Foto: Alfredo Ferrer

Salvador Cot: “Els blocs han democratitzat la figura del columnista”

2008-06-09T09:21:00.003+02:00

Salvador Cot és un periodista que va néixer a Terrassa fa 43 anys. Ha treballat al Diari de Terrassa, el Diari de Barcelona, Televisió Espanyola i TV3, on va ser corresponsal a Madrid, Bilbao i París. El més d'abril passat va iniciar un projecte que és la nina dels seus ulls, l’A Terrassa. Per fi un diari en català a la nostra ciutat. Actualment, és el director d’edicions del diari Avui, on escriu cada dia la article d’opinió a la pàgina quatre.

Què s’ha de tenir per ser un bon columnista?
Depèn de la periodicitat. Pot ser un especialista en algun tema i hom el que fa és assegurar un tema cada un temps determinat parlant d’allò en el que és expert i lligant-ho amb l’actualitat. L’altre cas és el del columnista diari. Crec que només el pot fer algú que està dins d’una redacció o que estigui molt enganxat a la informació del moment, ja que no te’n pots anar molt lluny del que publicarà el diari.

És difícil escriure una columna diària?
Tot i que en aquest país passen moltes coses, és complicat. Hi ha vegades que et quedes uns minuts davant de l’ordinador sense saber ben be que posar. L’Espinàs deia que és just el contrari de l’automatisme. T’has de buscar una idea cada dia. Fins i tot acabes tenint certs reflexes mentals i estàs durant el dia pensant què escriuràs per demà. El més important és teniu una idea original, en el sentit que sigui teva, i la sàpigues explicar de seguida.

Quan vas començar a ser columnista?
Va ser al Diari de Terrassa, però durant molt temps no n’he fet. He tingut èpoques molt diferents. Vaig començar al Diari de Terrassa amb informació, però també feia alguna columna d’opinió. Després vaig anar a Televisió Espanyola i vaig deixar de fer-ne. Més tard vaig començar a treballar al Diari de Barcelona i allà va ser la primera vegada que seriosament vaig començar a fer un article diari. Era l’any 1993.

Llegeixes molts opinadors diàriament?
Sí. Acabes llegint els que t’agraden més, o els que són molt significatius d’un determinat camp ideològic.

Quins són els que sempre llegeixes?
Si m’hagués de quedar amb tres dels molts que llegeixo i que mai em perdo són el Salvador Cardús, la Pilar Rahola, que crec que s’ha de llegir, i el Joan Miquel Culla de El País.

Com a cap d’edicions de l’Avui. Què en penses de la columna del Salvador Sostres?
No és una columna pròpiament periodística. De fet està col•locada en una pàgina lluny de la secció d’opinió. El Sostres és una de les poques persones que ha aconseguit ofendre’m com a lector i això, després de tants anys, no és fàcil. És una columna que sobretot té un interès literari. La seva originalitat és que fa periodisme madrileny aquí amb un estil agressiu i molts cops centrat en una única persona.

I si pot ofendre, s’ha plantejat que deixi d’escriure al vostre diari?
El fet de que ofenguis no vol dir que hagis de deixar d’escriure. Jo tinc un estil molt diferent i potser alguna vegada dec haver ofès a algú i altres cops hi hagut gent que s’ha enfadat amb mi. Això no és motiu suficient sinó és que es fa de forma insultant. Crec que en Sostres de vegades frega el límit, però no sé si l’ha traspassat. L’empresa ha considerat que no, per tant jo he de dir que no.

Creus que els blocs han devaluat la figura del columnista?
Jo diria que els blocs han democratitzat aquesta figura. Actualment tothom pot expressar la seva opinió i a més, potencialment, tothom la pot llegir. I hi ha blocaires molt interessants. A més els blocs ajuden a multiplicar la difusió dels columnistes, ja que moltes vegades et trobes els teus articles o els d’altres companys reproduïts a la xarxa.

Com valores l’actualitat catalana?
No hi ha una definició superior a la que va fer Joan Carretero a la legislatura passada. Catalunya és un Dragon Kahn. És un espectacle permanent que de cara els mitjans ens va molt bé perquè és molt divertit, però que com a país no ens ho podem consentir. Nosaltres com a país tenim unes estructures institucionals molt febles que no permeten aquest tipus d’espectacles sense que això causi un dany a les institucions. Jo espero que després d’aquesta època compulsa s’arribi a una estabilitat que crec que necessitem.

Al diari Avui ha començat les seves edicions locals a Terrassa. Té a veure que siguis terrassenc per haver triat la teva ciutat com a prova pilot?
Del que faig en aquest moment, la meva principal prioritat és que funcioni l’Aterrassa. Primer perquè és una aposta que fa l’empresa pels mitjans locals i que ha de sortir bé per poder estendre el model a altres municipis. També he de dir que com a terrassenc és una satisfacció molt gran. Que hi hagi un mitjà en català a Terrassa és responsabilitat dels egarencs, però si no ho provem no el tindrem mai.

Aquest model esta previst que s’estengui per altres localitats?
Sí, d’entrada a Sabadell aplicarem el mateix sistema. Ho vincularem a l’Avui.cat i en farem l’edició electrònica. Després hi ha previstes altres iniciatives que encara s’han de concretar, però la voluntat de l’Avui és multiplicar el projecte que hem començat a Terrassa.

Esteu apostant molt per l’edició digital. Creus que és el futur?
D’aquí cinc anys no està clar si hi haurà diaris de pagament, però el que sabem és que hi haurà premsa digital. Nosaltres tenim una data que ens hem de posar entre els principals diaris catalans. Hem d’atrapar a La Vanguardia, a El Periódico com a mínim en l’àmbit digital. Hem de fer el gran diari digital de Catalunya, competint amb els més grans i, si podem, guanyar-los.

Parlant de futur. Com veus a les noves generacions?
En general, hi ha manca de responsabilitat professional. Com que la gent jove no entra pel meritoriatge clàssic d’una redacció de primer anar a buscar els cafès i després li deixen fer un breu. La meva sensació és aquesta que hi ha poca responsabilitat laboral, tot i que després hi ha gent que és molt diferent l’una de l’altra.

En l’àmbit més personal. A part del periodisme tens alguna altra passió?
M’agraden molt els còmics. En llegeixo d’antics, línia clara franco belga, però també d’alguns d’altres més moderns. També en tinc d’altres. Per exemple, ara mateix el meu principal objectiu és recuperar una Osa del 1978.

I t’agrada el futbol?
Sí.

Del Barça?
És clar, però del Terrassa també. Jo em vaig criar en una època en que el Terrassa estava a segona i volia pujar a primera. Fins i tots van acabar sisens a Segona A i durant tota la temporada estàvem pendents de si pujava o no. Allò em va marcar molt. De fet fins fa poc, el Terrassa havia estat el tercer club de futbol de Catalunya.

I del Barça, què ha de canviar?
Ha de canviar una mica l’estructura. Els jugadors d’avui dia, sobretot els estrangers, són diferents de com eren abans i els seus ingressos no depenen exclusivament del futbol. Són més mercenaris. No perquè siguin més males persones, sinó perquè tenen la possibilitat de guanyar molts més diners. S’ha acabat l’època romàntica del futbol i un jugador a passat a ser un actiu, fins i tot econòmic.

No és la primera vegada

2008-06-06T12:37:00.003+02:00

Les fonts primàries són aquelles que es troben de manera espontània a la naturalesa, com és el cas del petroli. Aquest combustible fòssil és, juntament amb altres maneres d’energia renovable, les úniques fonts primàries, que es poden fer servir directament per genera calor, vapor o produir energia mecànica. Però com tots els recursos naturals, el petroli es va acabant. De fet, en una entrevista a El Periódico de Catalunya, el catedràtic de recursos energètics, Mariano Marzo, declarava que “el petroli fàcil ja és història i en el futur serà arriscat, car i hi-tech”.

I és que la societat global ja ha patit tres grans crisis a causa del petroli en els darrers trenta-cinc anys. La primera va arribar l’any 1973. Va ser principalment a partir de dos factors. D’una banda, hi havia molt poc petroli a nivell global. L’altra causa d’aquest estat alarmant va ser l’enfrontament entre Israel i els països àrabs. Les nacions occidentals, especialment els Estats Units, eren grans consumidors de petroli barat sense pensar en el futur, per tant, encara es feien més dependents de les productores estrangeres, encapçalades per l’Aràbia Saudita. Quan va començar la guerra, els productors àrabs van deixar de vendre cru als països d’occident. Això va comportar, per una banda, que encara fos més gran l’escassetat de petroli, i per l’altra, que el cru augmentés el preu. Dels 5 dòlars que costava el barril l’any 1970, el preu oscil•lava entre els 10 i els 15 dòlars durant els tres propers anys.

La segona gran pujada va ser precisament l’any 1979. El Sha Reza Pahlevi va caure i va abandonar el poder y va haver de marxar a l’exili. Va ser l’ayatollah Jomenini qui va assumir el poder i va proclamar la revolució islàmica. La caiguda del Sha i, poc temps més tard, l’inici de la Guerra del Golf a l’Iraq va provocar un període de pujades indiscriminades en els preus del petroli durant els dos anys següents. D’aquesta manera l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va rebre per exportacions més de 500.000 milions de dòlars. La por va provocar la pujada del cru de 13 a 34 dòlars el barril amb només dos anys.

El tercer gran augment del preu del petroli va ser a partir de l’any 2004. Va ser un any més tard que els EUA haguessin envaït l’Iraq. Aquesta vegada també va estar relacionat. El preu del petroli va patir la tensió política. Els mercats tenien por que els Sadam Husein pares els subministraments de cru des del Pròxim Orient. Iraq tenia la segona gran reserva de petroli després d’Aràbia Saudita. I això s’ha anat patint -tot i que cada vegada menys- mentre continuïn els conflictes amb el país iraquià. Però no només és aquesta la causa de l’actual pujada. L’augment del preu del petroli respon en molt bona part a la millora del producte interior brut (PIB) per càpita. I no només ens els països industrialitzats, sinó també en aquells Estats emergents que s’estan configurant poc a poc com a futures grans potències econòmiques al món. Perquè voler tenir riquesa, vol dir acostumar-se a pagar car el petroli i les primeres matèries.

El rècord va arribar el 22 de maig d’aquest any quan el preu del barril va superar els 135 dòlars. Des del gener de 2008, els preus del cru en els mercats internacionals acumulen una pujada del 40 per cent i els analistes dubten de que sigui possible corregir la situació. Això és com tot. Cada vegada hi ha més rics i la demanda de cru anirà augmentant. I ho farà al mateix ritme que creixin les economies dels països emergents, que equivalen a la meitat del PIB mundial. El problema és que els estats desenvolupats no prosperen amb la mateixa rapidesa.

"La sort del meu destí" d'Isidre Esteve

2008-06-05T09:12:00.004+02:00

És un llibre que ja comença fort. La veritat és que el primer capítol ja et posa la pell de gallina. “Una ganivetada a l’esquena”, és el títol del primer fragment d’aquest llibre. Allà l’Isidre explica la sensació que va tenir just quan va patir l’accident. Tot el que va patir i fins que l’helicòpter el va venir a recollir. A partir d’aquí el llibre comença a explicar el passat del pilot. Des que va començar a treballar a Oliana amb la seva família, la seva primera moto per anar a l’escola, etc. Un fragment que m’agrada força és quan decideix que anirà al Dakar. José Luis González, un client del seu bar, va ser el que va moure tot els fils perquè amb dos mesos estigués tot preparat per córrer la cursa. L’Isidre explica l’experiència del primer Dakar d’una manera especial. I és que no només va aconseguir arribar al Llac Rosa, sinó que va ser el debutant millor classificat.

Un altre capítol realment emotiu és el quan parla de la mort de companys durant la cursa. Especialment la desaparició de l’italià Fabriccio Meoni i de l’australià Andy Caldecott. El primer havia promès a la seva dona que seria el seu darrer Dakar i el segon, en principi no havia de participar, però va anar-hi per substituir el lesionat Jordi Duran.

Durant el llibre no només coneixes la vessant purament esportiva d’una cursa com la París-Dakar. Un exemple és la part que explica l’anècdota de la Fàtima, a Zouérat. La Fàtima és una nena petita que durant un moment de la cursa va demanar-li a l’Isidre que li donés alguna cosa. El pilot no duia res, només va trobar un sobret de sucre que li va regalar a la nena. Al cap d’una estona va aparèixer tota la família de la Fàtima per agrair el gest que havia tingut el corredor d’Oliana. Ell, per fer broma li va tornar a demanar i la noia, entristida, va tornar-li i va marxar corrent. L’Isidre, però, la va atrapar i va regalar-li definitivament aquell sobret de sucre que per ella, com diu el llibre, era un estel caigut del cel.

A partir d’aquest capítol el llibre fa un gir cap a la vida que ha portat el pilot des que va patir la lesió. Tota la recuperació que va haver de fer durant els mesos que va estar ingressat a l’hospital i la que segueix fent actualment. És l’Isidre més íntim. Quan explica com es sent i quina és la seva autèntica il•lusió. “La meva moto no és el que més enyoro: jo, el que voldria, és poder tornar a caminar. (•••) De vegades confonem els desitjos amb la realitat, però cal que sapiguem que, si ens ho proposem, podem transformar-los en fets. El més increïble dels miracles és que existeixen. (•••) Serà aquest moment en què em trauré el punyal de l’esquena (•••) tornaré a conèixer la sort del meu destí i estaré només jo, que, assaborint cada pas, tornaré a caminar per les muntanyes.”

La veritat és que quan vaig acabar aquesta novel•la el meu desig era quedar per fer un cafè amb l’Isidre Esteve. És una persona que ha aconseguit transmetre’m els seus sentiments i la seva fortalesa. I és que el llibre se’m va fer curt. Volia saber més coses de l’Isidre i de la seva experiència.

Tot i que els reculls autobiogràfics no m’agraden especialment, aquest em va enganxar de seguida i vaig llegir-lo força ràpid. Aquesta obra ha fet conèixer una mica més l’Àfrica, una terra propera a la nostra, però molt desconeguda, i m’ha fet despertar interès per conèixer més a fons aquest continent. També m’ha fet reflexionar sobre un esport que desconeixia. El Ral•li París Dakar no és una cursa. És realment una prova de supervivència que alguns no poden acabar i d’altres es moren en el intent. Perquè l’Isidre a pesar de tot, va tenir sort. La sort del seu destí.

Més enllà de Barcelona hi ha vida

2008-06-03T15:50:00.004+02:00

A continuació, una reflexió després d'una roda de premsa de Joan Herrera a la Facultat de Periodisme de l'UPF.

Iniciativa per Catalunya Verds era un partit petit que havia fet un canvi d’imatge i estava començant a quallar en una esquerra que havia tancat la porta al comunisme per obrir la de l’ecosocialime. Nova denominació, cares noves i distinta manera de treballar.

Van entrar al govern Tripartit, van aconseguir alcaldies, diputats a Europa, bons resultats a Madrid. Tot anava rodat i durant el següents comicis ICV creixia malgrat els desencerts en algunes decisions de l’equip de govern català. Un balanç prou positiu per un partit que acabava de renéixer feia menys de sis anys. La sorpresa agradable pels afiliats i afiliades d’Iniciativa va arribar l’any 2006. El President Pasqual Maragall va haver de convocar eleccions anticipades. Molts esperaven un vot de càstig pels tres partits del govern, però no va ser ben bé així. Els socialistes catalans i ERC van patir la davallada més pronunciada, però ICV va pujar tres diputats.

Enguany arribaven les eleccions generals al Congrés espanyol i ICV esperava, al menys aguantar els resultats dels anteriors comicis. Tampoc va ser així i els ecosocialistes van perdre un del dos diputats a Madrid.

Joan Herrera, candidat d’Iniciativa al Congrés, excusava els resultats del seu partit en les passades eleccions al vot útil. La possible tornada del PP a La Moncloa va fer augmentar el bipartidisme perjudicant a ICV. Tot i així ara no hi poden haver justificacions. Un partit petit ha de començar per casa seva i anar obrint fronteres mica en mica per anar creixent. I és que més enllà de Barcelona i la seva corona hi ha vida. Si no et dones a conèixer no et votaran. Per créixer i per aconseguir vots en un mercat on cada dia hi ha més oferta i competència has de posar facilitats. El porta a porta que va fer ICV fins el 2005 es va aturar incomprensiblement a la província de Barcelona. No van anar més enllà. A la llarga, quan ja no eren alternativa o càstig per ningú, els hi va sortir fatal.

S’ho van jugar tot a una carta. Fins ara els hi havia sortit bé, però no van pensar en què en cada partida tens una mà diferent. Tu et jove i no tens massa experiència i no sempre pots fer la mateixa jugada, perquè els teus contrincants, que són més experts, t’aixafaran el joc.

Sis dècades de guerra contínua (i desigual)

2008-05-27T18:24:00.003+02:00

Fa tretze dies es va celebrar el 60è aniversari de l’Estat d’Israel. Tot i així, el conflicte no va acabar l’any 1948. Avui encara, la guerra entre dos països que competeixen per un territori (Israel i Palestina). Tot va començar amb la creació, pròpiament dita, de l’Estat israelià. es va començar amb l’establiment del moviment sionista a finals del segle XIX. Amb els nombrosos pogroms (uns 260) durant 1881 i 1882, fins gairebé a finals de segle XIX, molts jueus russos que eren perseguits es van assentar a Palestina, on van fundar la ciutat de Tel-Aviv-Yafo i els primers “kibutz” (comunitats cooperatives agrícoles).

Globalment, després de la Segona Guerra mundial, el descobriment de l’Holocaust atorga al nacionalisme jueu una legitimació definitiva. D’altra banda, el nacionalisme àrab en surt perjudicat a causa de la proximitat d’Al Husseinni amb el Tercer Reich. A més van augmentar les pressions per a la creació d’un Estat jueu, mentre que la Gran Bretanya imposava fortes restriccions contra la immigració hebrea. Això va provocar que grups armats jueus actuessin contra les tropes britàniques.

L’abril de 1947, s’internacionalitza el conflicte de tal manera que la Gran Bretanya va traslladar el problema de Palestina a les Nacions Unides. En una assemblea de a l’ONU, el 29 de novembre del mateix any, es va acordar per votació la partició de Palestina i la creació de dos Estats, un jueu i l’altre àrab. Els jueus van acceptar, però no els àrabs. Vet-ho aquí el conflicte.

Finalment, el 14 de maig de 1948, quan els britànics estaven abandonant, Ben Gurion va proclamar la independència de l’Estat d’Israel. Aquella mateixa nit, Israel va ser atacat per cinc nacions àrabs (Egipte, Síria, Líban, Transjordània i Iraq). Cau Jerusalem i els israelians es veuen assetjats, però l’ONU ordena l’alto al foc. El 8 de juliol es reprenen els combats, ja amb clara superioritat jueva. Acaba la guerra i els jueus s’apoderen de Galilea central, eixamplen el corredor de Jerusalem a Tel Aviv i milloren les seves posicions.

A dia d’avui, les dues societats, la israeliana i la palestina, travessen, per raons diferents però que es conjuguen, una crisi històrica fonamental. Crisi profunda dins dels grans partits; desaparició de la ideologia, que es veu substituïda pel comunitarisme i els referents ètnics i religiosos més reaccionaris; transformació del somni pioner sionista socialista en capitalisme ultraliberal, on el sector privat reemplaça el sistema de protecció social de l’estat, on les poblacions són objecte de xantatge... I al capdavall, omnipresent, la “síndrome de Massada”, de la ciutadella assetjada, que imposa una política unilateral i suïcida, simbolitzada pel mur. Tot plegat, a vegades, amanit amb l’arrogància d’un exercit que lluita amb armes d’última generació contra un poble que es defensa amb pedres.

El rei va despullat i no se n'adona

2008-04-30T00:15:00.008+02:00

"¡Qué os están embaucando!" Doncs sí. I de quina manera! Ara ja està. No calia allargar-ho més. Li ho deia l'altre dia a un amic meu. "Hi ha jugadors a aquest planter que no mereixen guanyar una Copa d'Europa amb el Barça". Ara és molt fàcil dir-ho, però el culé, per trajectòria, ha de saber que si no estem al 100% en lliga, a la Champions tampoc rutllem.

S'ha acabat tot. Un conjunt amb què el Barça ha fet història. Però ja està. Aquest equip tenia crèdit un any, però dos ja no. I no perquè no s'ho mereixin, sinó perquè ens han pres pel pito del Sereno. No tots, però molts sí.

Avui ja es comencen a buscar culpables. En Laporta? Un d'ells. Quan no marques les distàncies amb els jugadors i et pugen a la gepa, malament. Després arriben aquestes reaccions d'intentar donar cops de puny sobre la taula per cridar l'atenció d'un entorn, que segurament estava encegat amb la il·lusió d'una semifinal. El FC Barcelona no guanyarà la Champions, ni la Copa, encara menys la lliga. Aquest any el Barça tornarà a viure un any en blanc -i mai millor dit-. El meu consol? Cap. Bé, sí. He guanyat la porra a la facultat. No confiava en passar? No, perquè aquesta situació ja s'ha viscut a Can Barça. Això de donar vida a projectes morts ja s'ha fet més d'una vegada. I no fa massa. Només cal recordar quan a l'oposició hi havia un jove advocat que podia canviar la història d'un club, que el va tornar a fer gran, però que la vanitat el va destrossar al cap dels anys.

El FC Barcelona per sort està per sobre de jugadors, entrenadors i presidents. Per aquesta entitat n'han passat i en passaran de totes mides i colors. I aquí, algun dia, tornarem a guanyar-ho tot. Tot això serà quan, com en el conte, el rei se n'adoni que va despullat.

Català sí, però europeu què vols que et digui

2008-04-29T15:06:00.005+02:00

Dilluns passat vaig anar a la Representació a Barcelona de la Comissió Europea. Allà ens van explicar el funcionament del seu gabinet de comunicació i totes les facilitats que tenen els periodistes per ser informats de l'actualitat de l'executiu continental.

Això d'Europa és supercalifrasticoespialidoso. Ens interessa a tots moltíssim. Mira si és així que al referèndum de la Constitució Europea no van anar a votar ni el 41% dels catalans. I no és només cosa de l'oasi això. A l'Estat espanyol no va arribar al 42% els que van visitar les urnes. Prou-te feina tenim aquí per saber qui som, d'on som i d'on venim, per anar a mirar més enllà dels Pirineus. I no dic que no sigui important, al contrari, ja que, pel que ens van explicar moltes de les lleis que s'aproven a les Corts Generals espanyoles venen de Brussel·les o Estrasburg.

Però què volen que fem nosaltres. Si les decisions dels nostres polítics tampoc ajuden gaire. Representants de la talla de Mayor Oreja, Almunia, Guardans, Joan o Romeva no trempen gaire a la ciutadania. Els dos primers sembla que els enviïn a l'Eurocàmara per allò de "com més lluny millor" i els altres... El cas de CiU no l'acabo d'entendre. A Esquerra deu ser estratègia de partit per intentar donar protagonisme als militants de Ses Illes, i ICV són els que són. Sembla que als nostres partits no els interessa gaire Europa. I així ho demostren també en les seves campanyes electorals, on quan es tracte dels comicis continentals, els recursos disminueixen notablement respecte de les altres promocions propagandistes.

A més, com volen que nosaltres ens sentim europeistes si ni la nostra llengua és oficial? Això sí, l'han acceptada com a llengua comunicativa. Qualsevol de nosaltres pot adreçar-se en català a la Comissió Europea, al Parlament, al Consell, al Defensor del Poble Europeu o al Comitè de les Regions i té dret a rebre una resposta en la seva llengua. Ara bé, sempre que sigui per escrit. Gràcies, molt amable.

Som la vuitena llengua més utiltizada de la UE, amb més de 9 milions de parlants. Només l'anglès, l'alemany, el francès, l'italià, l'espanyol, el polac i el portuguès són les llengües més utiltizades que la nostra. Però no, no som oficials. Per davant n'hi ha 23.

I això no és problema de Catalunya, ja que només poden proposar l'oficialitat de llengues els paissos que siguin Estat Membres de la UE i nosaltres encara no ho som. La culpa és dels què sí que ho és i no han proposat el nostra idioma com a oficial. La veritat és que ho havia de fer l'Espanya de Zapatero, que ho va prometre a ERC primer, i CiU després, però ho deuen haver oblidat, això també.

40 tacazos, ¡con un par!

2008-04-21T00:08:00.006+02:00

Avui, l'oncal Pi fa quaranta tacos. Com a lector número 1 del meu blog, he pensat que el millor que li puc regalar és un escrit des d'aquí. Realment es diu Pedro (amb P de pneumàtic) Casas (amb C de pernilc). El segon cognom no el poso perquè tinc amics molt psaicos i mai se sap què podria passar. Advocat dels jusgats (i va tot trajat, el cabrón!), casat, pare de família i mitja melena -més que res, perquè li comença a la meitat del cap-. És un home com cal, direu tots. No, no és així. A part de ser del Sevilla CF, és un atuèntic malalt del Pro Evolution i es vícia amb els seus fills. Tant que fins i tot s'ha arribat a conectar a fòrums com un autèntic freak.

A pesar de tot, des de petit sempre m'he sentit molt unit a ell. Era un tiet especial, potser massa. Atípic, diferent (ni millor, ni pitjor). Quan jo era petit i encara anava al col·legit, ell sortia amb la meva tieta i recordo que em venia a fer de cangur. Jo tot el dia li tocava els nassos, tot i que tampoc era massa complicat (qué cabrooón!). Mica en mica, amb els anys, anàvem trobant coses en comú. Sobretot en política i futbol sempre hem anat agafadets de la mà. Després en cinema, on majoritàriament hem optat per fer cine-fòrums amb films de nivell com Torrente 1, Torrente 2 i Torrente 3. Estàvem tan units que quan ZP va arribar al poder i jo portava els cabells llargs i un piercing em va proposar ser la seva parella (de pàdel). Vam jugar contra el seu amic Reyerta i un altre coleguilla. Crec recordar que els vem guanyar de manera fulminant. En definitiva, que vist el nivell vam acordar no tornar a jugar mai més junts.

Diuen que és home de poques paraules i molt tímid. A la mierda! -que deia un altre dels nostres admirats-. Ell i jo sempre hem tingut una complicitat especial. Segurament van ser gràcies a les llargues tardes a l'estany de Moncortés (on hi ha el de Mon-mon-monstre de Moncortés) intentant pescar amb cuc. O a Peramea mateix, quan després d'estar hores intentant-ho, vam aconseguir arreglar aquell sofà que estava per tirar. Sempre amb un somriure d'orella a orella (i no és una manera de parlar, realment és així). Un home que desborda bon rotlle -cara botlle-.

La veritat és que puc dir que, per part de mare, és el meu tiet, polític (sempre cal especificar-ho) preferit. I no només això, sinó que també és un bon amic. Recordo llargues converses mentre l'acompanyava a fumar amagat dels seus fills -no hauria de ser al revés?- i de la sogra. O aquelles llargues nits de Pro evolution que ens explicàvem la vida entre partida i partida. En fí, que en el fons encara serà bon paio-ner di arbum-. No si al final podré dir que me l'estimo i tot! Pero si mariconadas, xavá!

Moltes felicitats Oncal Pi! I que et mengis un bon pastel!

Tot un senyor d'Olesa de Montserrat

2008-04-20T19:44:00.000+02:00

Sempre que ens vèiem em donava un copet carinyós a la galta i em preguntava com m'anaven les coses. "Com va això, "machote"?", em deia. Era un home seriós, però amb una ironia molt fina. Alt, ben plantat, elegant. Quan era petit em cridava l'atenció perquè portava l'americana descordada i les mans per davant a la butxaca. D'Olesa de Montserrat de tota la vida, on hi guardava dues de les seves grans passions: la Passió (valgui la redundància), fins i tot va ser-ne president, i el club de bàsquet del poble, l'Olesa, on també va estar molt vinculat, i formava part de la junta directiva. A més, i no vull que soni a tòpic, tenia una família que s'estimava molt i viceversa. Això, en el fons és el més important ja que no tothom ho té.

Els seus problemes de salut, però, se l'han endut. En aquests moments no sé massa què posar, ni si realment cal escriure alguna cosa. Només volia retre-li homenatge. Sempre et recordaré amb aquell somriure per sota el nas i amb aquella mirada còmplice de quan hi havia algú que feia o deia coses extranyes. Tu, jo i quants ja ens entenem. Descansa en pau, tiet.

Comença un nou repte: l'Avui Terrassa

2008-04-18T20:21:00.003+02:00

A partir d'ara, els terrassencs i terrassenques tenen una nova eina d'informació. Un mitjà actual, instantani, eficaç i en català: l'Avui Terrassa. El diari AVUI ha apostat per la nostra ciutat per començar un nou projecte. Vist la bona acollida que està tenint el seu portal web, el diari català fa una versió digital només d'informació de Terrassa. A més, per a tots aquells que encara necessitin palpar fulls per llegir notícies, també sortirà una edició en paper cada dilluns i divendres.

Jo me'n vaig assabentar tot just fa un mes i mig. Vaig aprofitar que en David Caminada és el meu professor de Redacció a la UPF per preguntar-li sobre el projecte. Em va dir que li envies el curriculum al Salvador Cot, director d'edicions i també terrassenc. Així ho vaig fer i a partir d'aquí tot va anar més o menys rodat. Buscaven algú que portés una mica al dia els esports principals de la meva ciutat. Principalment, hoquei i Terrassa FC. I van apostar per mi. Treballaré, ara per ara, mitja jornada i m'ho aniré combinant com pugui amb la universitat i les meves altres obligacions. Crec que pot ser una molt bona experiència. Començar un diari nou, a la meva ciutat i sota la tutela d'un diari referent i consolidat com l'Avui.

Quedeu informats i espero que a partir d'ara em seguiu, ens seguiu, a través d'aquest nou mitjà.

La Rambla i el seu Maradona

2008-04-17T12:19:00.005+02:00

Ara mateix plou a bots i barrals a Barcelona. És notícia. Jo ho miro per la finestra d'una de les aules d'informàtica de la meva facultat. Els dijous, com els dimarts, tinc cinc hores lliures entre entre una classe i l'altra. Coses de la Pompeu. Observo La Rambla. Estic segur que no hi ha res al món tan especial com la Rambla de Barcelona. Ara que plou, és curiós veure la gent com córrer amunt i avall, o els paraigües. Des d'aquí dalt sembla que es moguin sols. La noia del meu costat diu que "parecen mariquitas". A mi només em semblen paraigües que caminen.

La pluja, tan esperada per uns, és un problema per altres. Avui la gent que treballa a La Rambla no ven. Ni quadres, ni flors, ni animalons. Ni tampoc hi ha estatues humanes. Avui la gent té festa obligada. Plou.

Aquest matí, però, Barcelona, i especialment La Rambla, no era notícia només perquè caigués una mica d'aigua. Ahir va ser el darrer dia de feina de'n Joan Sabaté i Estruch, més conegut com "el Maradona de La Rambla". Després de vint anys fent malabars amb la Maria (així li deia a la seva pilota en honor a la seva dona) avui ha penjat les botes. Amb dos récords Guinnes i havent-se convertit en un emblema carismàtic de la ciutat. Tant és així que quan l'Ajuntament volia fer-lo fora es va crear la plataforma "Salvem el Maradona de La Rambla". Aquesta agrupació va reunir 10.000 signatures que van fer que en Joan pogués continuar treballant al costat de la font de Canaletes.

Aquest matí, però, el Joan Sabaté, igual que jo, deu veure com plou des d'una finestra de casa seva sense esperar que pari per sortir a treballar. Alguns ja demanen que faci el servei d'honor dissabte en el derbi. No és mala idea. Seria un bonic homenatge per a un personatge que ha format part del paisatge humà de la nostra capital. Molta sort a partir d'ara, crack!

Con dos tacones

2008-04-15T12:45:00.005+02:00

Així titulava Joana Bonet a La Vanguardia la presa de possessió de Carme Chacón com a Ministra de Defensa. Aplaudeixo la decisió de Zapatero de posar una dona al capdavant d'aquesta cartera. És un fet històric, però no anormal. Per tant no entenc tant rebombori, segurament és perquè encara vivim en una societat masclista. S'ha de recordar que a l'exèrcit ja fa anys que hi militen dones, per tant la seva màxima responsable a nivell governamental no entenc perquè no podia ser també una dona. És una acte de normalitat que també s'ha instaurat, per fi, en l'estament militar. Un exercit professional que, com a tal, hauria d'acceptar, com ho fa la resta d'empleats, les decisions dels seus caps siguin homes o dones.

Ara bé, una vegada més se'ns pixen a la cara. Zapatero agafa a la número u per Barcelona, a la Catalunya optimista i ens la posa de Ministra de Defensa. I faltaria més -estimat Jose- l'altra ho accepta. Ens intentaven vendre el catalanisme afirmatiu i l'autonomia del PSC, però una vegada més a molts catalans se'ls hi deu haver quedat cara de rucs. Aquests sí que ens estan engalipant (en castellà, embaucando), i alguns encara se'ls volen creure i d'altres no ho volen veure.

Igual que amb la sequera. Aquí, a casa nostra, tothom tirava per la seva banda. Baltasar deia verd, Motilla vermell i Esquerra... Esquerra, negre, molt negre! Total que, qui ens ho ha arreglat? Zapatero i a la seva manera. Arriba, mana que l'aigua ha de venir de l'Ebre i des del govern d'aquí tots a dir que sí. Qui se'n recorda ara del 2001?

En fi, que aquí anem de malament a pitjor i Catalunya segueix donant la raó com els burrus. La Catalunya optimista, la de Viva Espanya! Viva el rei!, la del transvasament de l'Ebre.

Vendre fum... de cànnabis

2008-04-10T11:12:00.005+02:00

Després d’anys de debat sobre l’ús terapèutic del cànem, el govern català ha decidit autoritzar la prescripció d’un derivat de la marihuana per tractar determinats processos crònics de dolor i nàusees que es poden pal•liar amb tractament convencional. Ara bé, no ens equivoquem. La consellera Geli va explicar ahir que la prescripció d’aquest fàrmac es farà d’ús compassiu. Què vol dir això? Els metges que vulguin receptar aquest medicament hauran de seguir fent, com fins ara, un procés burocràtic. En primer lloc s’haurà de fer una petició del doctor i a partir d’aquí de l’Agència Espanyola de Medicament, que avaluarà el cas de manera individual, decidirà.

Per tant, aquest estudi serà un argument més perquè l’Agència Espanyola de Medicament autoritzi la prescripció de cànnabis. No ens enganyem, la marihuana té un quadre additiu molt elevat. Aquesta substància psicoactiva és il•legal a l’Estat espanyol independentment de la seva finalitat. El cànnabis és una droga, i té greus efectes secundaris, digui el que digui la consellera Geli. Ara m’agradarà veure com seran els anuncis contra la droga que farà la Generalitat. Una altra incoherència de l’Entesa...

"¡Fenómeno, eres un fenómeno!"

2008-03-01T17:02:00.006+01:00

Ja han passat de moda, al menys als FF.CC, que cada dues parades pugessin dones demanant "ropa, leche y pañales" pels seus fills. També han deixat de tocar aquells músics que es guanyaven la vida de vagó en vagó. Ara hi ha un altre moviment.

Des de fa uns mesos s'ha posat de moda que joves amb una estètica que barreja diferents estils: neng de castefa, jugador de bàsquet, David Beckham i qualsevol que porti moltes joies dorades. Fins aquí cap problema, que cadascú surti al carrer com vulgui. Ara, el que no suporto és que aquest nou moviment vulguin compartir la música que portin al mòbil amb tot el vagó. Sí, han llegit bé, aquests joves porten el mòbil amb mode "altaveu" perquè tota el tren balli a ritme del reguetón o hip hop més actual.

I no els hi diguis res, perquè segons qui et pot arribar a amenaçar a tu i als qui t'acompanyen. En fi, que sap greu, però sobretot, fan pena. A veure com evoluciona aquest nou fenomen, millor dit, aquests nous "fenòmens". Però cal tenir-los en compte.

__________________________________________

Com molts sabreu d'aquí tres setmanes comença l'Euro Hockey League a l'Egara. Gràcies al meu amic Poche he tingut l'ocasió d'escriure una columna a Infoesports, un dels portals esportius més important del nostre país. Espero que em llegiu, allà també!

El somni americà

2008-02-26T00:30:00.004+01:00

Arribo a casa després d'entrenar. Són les 10 del vespre. Tothom està expectant. El pare es menja una hamburguesa, la mare porta uns natxos pels meus germans que, amb sobrepès, els deboren en menys d'un minut. La meva germana ha portat el seu xicot que és soldat i ha tornat de l'Iraq. Li agrada vestir de militar ja que així tothom el tracte com un heroi. El petit de la casa s'enfada perquè el robot que neteja la moqueta només el ronda a ell. La nit anterior, mentre miràvem la cerimònia dels Oscars li va passar el mateix. Mentrestant, a fora al jardí, el gos borda perquè la veïna despenja la bandera que està bruta. Fins i tot el Bobby és patriòtic!

Avui, en canvi, toca debat electoral. Dos protagonistes, dos presidenciables. Cara a cara. Jo penso el de sempre: tots dos venen a ser el mateix! No ho acabo d'entendre. Llavors a qui votem? Un o altre? No hi ha ningú més?

Em desperto i me n'adono que tot allò era un somni. Era irreal. Bé, només la primera part, i és que segons sembla, a Espanya s'ha imposat un sistema presidencialista. O això ens volien fer veure en el debat d'ahir a la nit. On era en Llamazares, en Duran, en Ridao, i tots els altres candidats amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats? Aquí, deixem-ho dir finament per no ofendre a ningú, o juguem tots o tirem les cartes.

Vostès tenen... Entrada Lliure!!!

2008-02-21T16:45:00.002+01:00

Amb els companys de facultat hem començat una nova aventura. Es tracte d'un programa radiofònic. Amb un sistema podcàsting, UPF ràdio ofereix als seus alumnes la possibilitat de fer-se un espai i practicar amb els seus pròpis projectes.

Nosaltres, sota la tutela del gran Àlvar Llobet, hem creat Entrada Lliure, un magazín cultural que pretèn posar-nos el dia d'una manera atractiva, amena, divertida i més o menys seriosa. Tenim bloc propi des d'on podreu escoltar els nostres programes, i d'aquí uns dies també podreu baixar-vos-els des de la web de UPF ràdio per escoltar-los quan més us vingui de gust.

Cinema, teatre, literatura, art, exposicions... vosaltres hi teniu entrada lliure! Gaudiu-ne i espero que us divertiu tant com nosaltres rere els micròfons.

www.entradalliureradio.blogspot.com

FOTO: Part de l'equip d'Entrada lliure. El Xavi, l'Uri, l'Alejandra i sota el micro el nostre cap, l'Àlvar.

Una recomenació teatral

2008-01-25T21:37:00.001+01:00

Acabo d'arribar de la Sala Maria Plans de Terrassa. Avui he anat a veure Stupent's Rap, l'obra del Grup de joves actors Galop-ets. El meu fillol Guifré n'és un dels protagonistes. Ja l'havia vist a l'estiu, però aquesta vegada encara he rigut més.

Dissabte a les 22h i demà diumenge a les 18.30h encara la faran. Podeu reservar les entrades a atrapalo.com per només 5€. Si vas a taquilla també les pots comprar, però te la jugues a quedar-te'n sense.

No perdeu l'oportunitat de veure aquestes futures estrelles, perquè tenen fusta i, a la seva edat, amb les ganes i afició que mostren, un futur brillant! Tracten temes d'interès per a tots els joves, parlen d'actualitat, de valors, fan crítica social, etc. L'obra de Jordi Duaso no te desperdici.

Felicitats a tots, especialment al Guifré, que no només el veig crèixer com a persona (el tio ja està fet un homenet!), sinó que any rere any veig com s'està convertint en un actoràs. També vull destacar el paper de la Natàlia Gual (Carla), una noia invident que treballa de manera excepional i ens parla de les dificultats d'accessibilitat de la gent que pateix discapacitats.

En resum, una hora i quart fantàstica i totalment recomenable. Adéu... adéu, adéu! Ei, Guifré, adéu! Fins la propera! ;)

Neix un nou bloc d'informació esportiva

2008-01-15T21:40:00.000+01:00

Quina grata sorpresa. Ahir va començar a fer els seus primers passos un altre mitjà informatiu. No n'és un qualsevol. És tracte d'un bloc creat per jovenets. El Jan Martínez, amb la col·laboració del seu germà Santi, ha creat www.esportscat.bloc.cat.

És una prova més de l'evolució de l'aprenentatge de la canalla. Un homenet de dotze anys vol començar la seva aventura com a futur periodista (sempre amb l'ajuda del Santi, que es vol dedicar a l'agricultura). Ell ja pot fer pràctiques, les noves tecnològies li ho permeten. Esports a l'abast és el seu primer diari digital. No deixin de visitar-lo i de sorprendre's amb l'evolució d'aquest jovenet i els seus escrits.

I emulant Lionel Messi en aquell spot publicitari m'atreveixo a dir: "Jan Martínez, recorda el seu nom!". Molta sort i endavant!

Amor, feina i estudis

2008-01-13T22:15:00.000+01:00

Retrobats lecotrs,

Fa dies que no sabeu res de mi. Últimament tinc el blog molt apartat. Gairebé no li faig cas. No per falta de ganes, sinó de temps.

Intentaré exposar-vos breument com va la meva vida. En els darrers mesos s'hi ha creuat una persona que me l'ha replantejat totalment. És la Carla, la meva xicota. De Sant Cugat, politòloga i ara també estudiant de Periodisme. Estic molt content, som realment feliços i espero que tot vagi com ha d'anar.

Acadèmicament no em puc queixar. Les notes han anat força bé i estic molt content. Esperem seguir en aquesta línia. Paral·lelament als meus estudis, també vaig començar a treballar el passat més de novembre. Ho faig a l'Egara i, juntament amb el Poche, hem creat el Gabinet de Comunicació i Premsa de la secció d'hoquei. Mica en mica va progressant i a la llarga, amb els mitjans necessaris, es veuran els seus fruits. Ara, per començar tenim un bonic repte. L'Euro Hockey League que albergarà el nostre club el proper mes de març.

Poca cosa més. Només volia posar-vos una mica al dia i que disculpessiu la falta d'actualització del meu espai. El motiu, el temps.

Una salutació a tots,

Nosaltres ja tenim tradicions! NO AL PARE NOEL AL BALCÓ!

2007-12-31T17:24:00.000+01:00

Quina ràbia em fan! Ho reconec. Algú em pot explicar la moda aquesta de penjar el Pare Noel al balcó? Alguns de vosaltres segur que el teniu penjat, oi?

Fa dies que ho pensava. Tampoc és que m'hi fixi massa en les decoracions nadalenques, però l'altre dia, mentres repartia paneres, vaig estar observant els terrats i balconets de Terrassa. A cada edifici n'hi havia com a mínim un. I ho vaig comentar amb el meu company, el Marc ("er Richard", pels amics). "No et fan ràbia els aquests Pare Noels?" Ell va donar-me la raó com als tontos. Potser ho sóc. Em vaig quedar amb la reacció del meu amic i vaig restar-li importància, com si només fos cosa meva, com moltes altres.

Al cap d'un parell de dies vaig anar a felicitar les festes a casa la meva iaia Lluïsa, a Viladecavalls. Ella també tenia un Pare Noel penjat del balcó! Allà ja vaig dir prou. No sé si és cosa meva o de més gent, però em fa ràbia aquesta nova moda tonta, de yankies i gens tradicional. No als Pare Noels penjats!! Sí al pessebre i al Tió!!!

Aquellos maravillosos años

2007-11-28T01:07:00.000+01:00

Per petició de l'oncal Pi em proposo a escriure una mica. Darrerament amb l'amic Àlvar recordem al gran Nuñito del Força Barça. És per això que us adjunto un vídeo perquè el gaudiu. Realment hi havia gags molt bons.

Gràcies i fins aviat, Salva!

2007-11-15T23:45:00.000+01:00

Com molts de vosaltres sabeu sóc estudiant de periodisme i intento començar a fer els meus pinitos a l´emissora local. Ahir vaig obrir el correu i em vaig disgustar. El Salva Piqueras, el meu pare periodístic, el meu primer referent, deixa el Minut 70, la nineta dels seus ulls.

Recordo el primer dia que em va trucar. Al principi, no despenjava perquè veia un número massa llarg i no sabia que coi era. Quan vaig parlar amb ell, amb aquella veu innocentona qué fa per telèfon, em va proposar col·laborar a la ràdio. Per mi era una notícia fantàstica. El primer dia vam anar a fer un partit al Pla del Bon Aire. Jo estava al costat escoltant i pensava "aquest tio en sap molt, tant de bo jo ho pogués arribar a fer com ell". Si m´heu escoltat algun diumenge sense adormir-vos, ja veureu que encara em queda molt (però molt) camí per recórrer per ser com el Salva. Però ell, sempre ha confiat en mi, i m´anima a seguir creixent, ni que sigui a pas de tortuga. M´ha cuidat i m´ha protegit quan ha calgut i sempre li estaré agraït.

En fi, que després de diumenge pels amants de la ràdio i del hockey, arriba dimarts. I amb ell el Minut 70. Aquí realment veus el Salva gaudir de debò. Aquesta il·lussió, entrega, ganes i bon humor ens les ha transmès més o menys a tot l´equip. Jo, com ell, m´ho passo de conya al programa. Ens agrada la polèmica (a mi més que al Salva, però no tant com al Meji), picar al personal i acabar rient de nosaltres mateixos. Potser aquesta fórmula sumada a l´amor que tenim pel hockey va fer que l´any passat ens donessin el premi que tan orgullós exposa sobre la tele del seu menjador.

Ara ell ens diu que deixa el programa. Sé que li fa molt mal no poder dirigir el seu propi espai, el que ell va crear. Ara, però, ho ha de deixar per incompatibilitat, o digues-li com vulguis, laboral. L´únic que sé és que dimarts, quan torni a la ràdio ell no hi serà. I sens dubte el Minut 70, sense l´amic Salva, no serà el mateix. Ni millor, ni pitjor, serà diferent.

I ja per acabar aquest petit homenatge des del meu espai volia donar-li les gràcies per tot. Per confiar en un jove supporter radical per formar part del seu equip, per ensenyar-me tot allò que poc a poc he anat aprenent i per la teva paciència, dedicació i professionalitat. Perquè benvolguts lectors, dimarts es va acomiadar el millor periodista d´hockey que hem tingut fins ara. Un referent per a tots nosaltres, els que somiem ser periodistes com el Salva Piqueras.

Video dels Campions del Torneig Europeu'07

2007-10-18T23:44:00.000+02:00

Com cada estiu a les instal·lacions de Les Pedritxes es celebra el Torneig Europeu d'Escoles de Hockey herba. L'Egara va portar un equip en categoria aleví i es va proclamar campió. Jo vaig tenir el plaer de fer d'entrenador a aquesta colla de joves promeses. La veritat és que no vaig tenir massa feina. Amb un grup de bons jugadors i millors persones és fàcil treballar bé. Van ser tres dies de torneig, però vam fer molta pinya. Us adjunto unes imatges que han penjat els pares a youtube.com perquè conegueu els futurs cracks ratllats.

La guerra de les televisions: Mediapro, Sogecable i la CCRTV

2007-10-09T10:16:00.000+02:00

Seguidament us passo un text que vaig haver de fer per a la Universitat. És un anàlisi del tractament que fa la CCRTV a través de la seva web d'esports sobre la guerra per aconseguir els drets d'emissió dels partits de futbol. A mi em va servir fer aquest treball per entendre, o saber per on van els trets, dins d'aquest sarau. Més que res és perquè l'oncal Pi no em digui que deixo el bloc de banda. Així el tinc una estona entretingut.
______________________________________________________

Aquest estiu, un altre més, els aficionats al futbol hem patit les conseqüències del conflicte que mantenen dues de les empreses de comunicació més importants de l’Estat: Sogecalbe – a través d’Audiovisual Sport (AVS)- i Mediapro. Aquest enfrontament per aconseguir els drets de retransmissió de l’esport rei es probable que tot just acabi de començar. L’acord entre les dues companyies sembla complicat. Per la seva banda, Televisió de Catalunya, a priori, podia (i volia) jugar un paper important per acostar postures entre uns i altres.

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) es troba al mig de tot aquest embolic. I és que cal tenir en compte que el 20 per cent de les accions d’Audiovisual Sport són de la CCRTV mentre el 80 per cent restant les posseeix Sogecable, del grup PRISA. Però malgrat ser accionista d’AVS, Televisió de Catalunya –de la Corporació- va arribar a un acord l’agost de 2006 amb Mediapro per garantir la retransmissió dels partits que ofereix TV3 cada dissabte. Aquesta entesa donava els drets d’emissió a Catalunya a la cadena catalana i per la resta de l’Estat a La Sexta.

És per això que em centraré en la manera que ha tractat la web informativa www.elsesports.cat , del departament d’esports de la CCRTV, l’anomenada “guerra de les televisions” d’aquest estiu.

La primera notícia relacionada amb aquest tema és del 22 d’agost d’enguany. AVS amenaçava amb suspendre la senyal dels partits que oferia Mediapro. La postura d’elsesports.cat és totalment neutre. El lloc web es dedica únicament a informar i no es postula per cap de les dues bandes. El dia següent podem trobar una altra notícia relacionada amb la lluita entre Mediapro i Audiovisual Sport. Sembla que la web del departament d’esports de la Corporació Catalana pretén no prendre posició mirant-se l’enfrontament des de fora i segueix en la mateixa línia informativa del primer dia. Segons la notícia del dia 23/08 les dues empreses “tensen encara més la corda” i encara no se sap, a falta de dos dies perquè comenci el campionat de lliga, quins partits retransmetrà un o altre.

El dia 24 d’agost, la vigília de la primera jornada de lliga, la CCRTV informa en el seu lloc web que “el conflicte desencadenat entre la productora Mediapro i Audiovisual Sport està lluny d'acabar-se però de moment se salva amb La Sexta oferint en obert tres partits de la primera jornada”. Això suposava que Mediapro guanyés la primera batalla. L’empresa catalana no només oferia dos partits dissabte, sinó que també retransmetia un tercer diumenge a les 21 hores, fent d’aquesta manera competència al Canal+, propietat de PRISA. En la informació ja s’avisa al lector que aquesta “guerra” va per llarg.

Veient la situació en què es trobava el conflicte i la poca previsió d’entesa entre les dues empreses, TVC va voler fer de mediadora. La televisió catalana encara no s’havia mullat i podria jugar un paper prou important (té el 20% d’accions d’AVS i un pacte amb Mediapro). Així doncs, el 29 d’agost va sortir a la palestra fent pública la seva posició i el lloc web de la CCRTV se’n va fer ressò: “(•••) Televisió de Catalunya manifesta la seva disposició a fer de mediadora en el conflicte, a pactar una treva per poder retransmetre els partits d'aquesta temporada i a reprendre les negociacions per adaptar aquest acord a les noves circumstàncies(•••)”. Tot i així, la televisió pública catalana també advertia a través del portal web que “en cas que no es puguin conciliar posicions, els demanarà responsabilitats per qualsevol perjudici que pugui causar la seva actuació”.

Dins d’aquest conflicte, però, i sobre la posició de la CCRTV i, per tant, de TVC, hi ha un punt d’inflexió. És dimecres 26 de setembre. TV3 no va poder retransmetre el partit entre el Reial Madrid i el Betis. Elsesports.cat expliquen els fets i veuen dos culpables. En primer lloc el mateix club blanc que segons el portal informatiu “el Reial Madrid va donar el senyal per transmetre el partit per a les cadenes de pagament a través d'AVS, una empresa que en aquests moments no té director general, perquè Sogecable ha cessat Daniel Margalef i s'ha negat a nomenar-ne un altre, a proposta de la CCRTV, tal com estableixen els estatuts”. Des d’elsesports.cat s’explicava que “segons els estatuts, cap decisió d'Audiovisual Sport es pot prendre sense una part del suport de la CCRTV” i afegia que la Corporació Catalana havia vist vist violats els seus drets com a empresa.

A partir d’aquesta decisió que deixa sense poder retransmetre el partit a TV3, el consell d’administració de la Corporació Catalana demandarà a Sogecable. Des del web elsesports.cat s’informa breument d’aquest fet. Pràcticament sembla que es dediquen a plasmar o a resumir el comunicat que va fer públic la CCRTV per anunciar les mesures legals que prendria contra Sogecable.

La darrera notícia que trobem a elsesports.cat referent a la guerra de les televisions és del passat 5 d’octubre. El web informava que Mediapro no donarà el senyal a Sogecable dels partits que es juguin als camps dels clubs amb els quals hi tenen un acord. Malgrat el conflicte que pugui tenir TVC amb Sogecable, la pàgina web no es postula a favor de Mediapro. L’espai a la xarxa del departament d’esports de la CCRTV segueix informant rigurosament i de manera neutre als seus lectors.

Realment el desenllaç d’aquest conflicte l’haurà de decidir un jutge. L’única mediadora possible, al meu entendre, era la CCRTV. Sogecable, no sabem per quins motius, va decidir amb les seva actuació abans del partit Madrid – Betis que no ho fos, que deixès de ser un actor neutre i es postulés en contra seva amb tots els drets. I és que l’empresa de televisió per pagament líder a Espanya ha jugat les seves cartes i, pel que sembla fins ara, va a tot o res.

Els inicis d'una nova etapa acadèmica

2007-10-03T21:49:00.000+02:00

Sembla extrany. Classes noves, cares desconegudes, nou professorat, però jo allà ja hi havia estat. La sensació aquella que tot plegat ja ho havies vist o, al menys, somiat. I és que no queda tan llunyana la meva estada a la Pompeu de Ciutadella. De fet, les aules, i l'estil de la facultat segueixen la mateixa línia. Aquell estàndard que caracteritza una manera de fer. Fins i tot el bar em fa recordar el meu primer any a Ciències Polítiques.

Quant a gent es més normal que tot em sigui familiar. En primer lloc, perquè com la majoria sabeu comparteixo aquesta nova experiència amb l'amic Poche, un home amb qui en els darrers tres anys ens ha unit una forta i intensa amistat. En segon terme per alguns companys amb qui vaig coincidir a la meva primera etapa universitària al carrer Ramon Trias Fargas. Especialment l'Oriol. Una d'aquelles persones amb qui conectes de seguida i amb qui comences una amistat. Malauradament no va poder consolidar-se aleshores, però ara tenim una segona oportunitat. I bona que és!

El professorat. Totalment nou, però a la vegada conegut. Mònica Terribas i Carlos Pérez de Rozas són dos dels mestres que m'instrueixen aquest primer trimestre. Espero poder aprofitar i absorbir el màxim d'aquest parell de referents. Estic content. No em fa mandra aixecar-me i anar a classe, i és que amb tots aquests al·licients és un plaer aprendre. Que continuï així!

__________________________________________________

El cap de setmana a Madrid. Com moltes vegades el hockey és l'excusa. Omplir un cotxe d'amics, bon humor i somriures per seguir al teu equip per allà on jugui és un cap de setmana perfecte. Et trobarem, Jacinto?

Novetats, tiets i tu

2007-09-27T18:43:00.000+02:00

A l'Egara ha canviat el club. No sé si gaires més coses, però ara tenim un edifici nou. Va haver-hi jornada de portes obertes i vam poder gaudir de les noves instal·lacions. La veritat és que estan la mar de bé. Després d'una xocolatada mig passada per aigua, vaig marxar amb el meu amic Toni i l'oncle Pedro (també anomenat "oncal pi", entre d'altres que falten el respecte, o no...) a veure el Barça-Sevilla. Afortunadament, malauradament pel meu tiet (polític), van guanyar els locals. L'experiència va estar força bé. He de reconèixer que malgrat alguna diferència important amb l'oncle Pere ens entenem força bé. És pare de família i advocat, però no perd l'esperit d'universitari foll que tant m'agrada.

*

Demà acabo la meva feineta de setembre. Aquesta vegada he estat a Cerf, una empresa distribuidora farmacèutica. Hi vaig arribar a través de la meva tieta Lídia. Hem va endollar. La feina s'augurava feixuga, però els dies han passat ràpid, massa. Encara penso que no fa gaire era al Campus amb les meves enyorades nenes, i ara... tornarà la rutina.

*

Torna la rutina, però amb il·lusió. Encara no us ho havia dit perquè ho volia tenir tot al sac i ben lligat. Aquest any, em canvio d'universitat. Vaig fer les proves a la Pompeu Fabra i hi tornaré. Allà on vaig iniciar Ciències Polítiques, seguiré la meva carrera de periodisme i espero d'aquí un parell d'anyets llicenciar-me d'una vegada per totes. En aquesta nova experiència mi acompanya el Poche. Un dels meus millors amics i un incentiu més per poder anar a la universitat amb ganes. Sens dubte, benvolgut Lix, cada dia serà una aventura al teu costat. No en tinc cap dubte.

*

I sí, deixo la UIC. I allà a ell i l'altre, però sobretot a tu. No sé ni quan ni com vas aparèixer a classe, o potser vaig ser jo qui va aparèxer a la teva aula? Segurament. Com acostuma a passar amb les persones que t'acaben important te les trobes tot d'una, no saps com ni d'on han sortit. El fet és que estaves allà. D'entrada ja et diferenciaves en dues coses de la resta de noies. Els teus ulls eren els més macos de la universitat i duies la carpeta folrada groc i verda i amb fotos del teu viatge a l'Àfrica. A mida que m'has deixat conèixer-te, he vist que realment vals molt i que ets una caixa de sorpreses que no vull deixar de destapar mai. Em sap greu marxar perquè sé que em faltaven moltes coses per descobrir de tu. Malgrat estudiï a l'altra punta de Barcelona, espero que pugui seguir gaudint de la teva amistat. Arreveure companys! Adiós Marta! Agur Jon! Fins aviat "tu" i siusplau, no em deixis de sorprendre.

Un catalanet a EUA (II part)

2007-09-06T17:04:00.000+02:00

Deixàvem la meva aventura americana (que no pas amb una americana) a la segona setmana i després des de Nova York. Era un divendres, el segon dia que estava a la gran ciutat i ja m'havia enamorat d'ella. Ens vem llevar dissabte. Aquelles primeres nits vem dormir al JAZZ HOTELS, una cadena d'hotels on les habitacions són compartides amb altre gent. Al Marc, al Jan (l'holandès) i a mi ens va tocar dormir amb vuit persones més. Una d'elles era d'Alemanya. No importaria la seva procedència, però el fet de tenir un estil totalment skin m'amoinava una mica. Un noi extrany, que a la nit, quan tothom dormia, ell obria la llum i es posava a llegir el mapa. Jo que dormia a la par alta de la llitera i la làmpara em quedava a tres pams ho notava força. Però és clar, a veure qui li deia alguna cosa... En fi, que si ell anava a dormir tard mirant el mapa, nosaltres ens llevàvem ben aviat. Havíem quedat amb dos anglesos a les dues del migdia per tornar cap el campus i encara havíem de fer ruta. De bon matí vem entrar a Central Park i vem fer una llarga caminata fins a Strawberrry Fields i el jardí en forma de llàgrima dedicat a John Lennon. D'allà vam anar a la casa on el mateix beatle va ser assessinat. Entre una cosa i l'altra ja se'ns feia tard, doncs volíem visitar el American Museum of Natural History. Finalment vam arribar a temps i estar per l'increïble museu ben bé fins l'hora de marxar. Això sí, per dinar vam parar a menjar pizza. I és que a Nova York, com em van dir les nenes de la primera setmana, hi ha la millor pizza del món. (Si més no, les més grosses!).

Amb l'Oreo, un altre anglès que no recordo el nom i encara em deu 10$ de benzina (busca'ls), el Jan i el Marc vam tornar al Campus on ens esperava una gran barbacoa i més cervesa. Nosaltres, previsors, havíem comprat 120 llaunes per si les mosques! El cotxe, el deixàvem al Camp i el dia següent el venien a buscar.

Diumenge, matí de "laundry" i començament del darrer camp. La darrera setmana, per falta d'entrenadors, el Marc i jo vam entrenar a les porteres i van ser uns dies molt lights. El Jan i l'Oreo, que eren porters ho montaven tot i nosaltres xutàvem, fèiem 1vs1, etc. Un apunt. Des de NYC vaig trucar a l'avi Màrius que feia anys. Em va preguntar si ja m'havia enamorat d'alguna americana (tinc fama d'enamoradís -totalment imposada per la meva mare, tot s'ha de dir-). Jo, contundentment, vaig negar-ho, dient que "només em faltaria una americana... tot el dia parlant anglès. Aquí ja acabo saturat amb les nenes!". Doncs bé, vet-ho aquí la sabiesa de l'avi i la innocència del nét. A la tercera fou la vençuda i una portereta em va robar el cor. El primer dia vaig quedar-me absolutament badoc de la seva bellesa. Rossa, ulls blaus, pell morena. Es deia Mara, i jo li deia Mare-dels-meus-fills. També hi havia la Lindsay, molt guapa i simpàtica, però jo ja estava atrapat quan la vaig conèixer. Malauradament jo era entrenador i ella jugadora i per tant era impossible pensar res més enllà que no fos una relació professional. La utopia creixia per moments. Ella d'un poble als voltants de Nova York, i jo de català. I el segon dia la meva part racional va vèncer definitivament la passional quan vaig enterar-me que, malgrat el seu aspecte, era una nena de 16 anys. Res a fer.

En fi, que la darrera setmana va ser fàcil i prou divertida. Aventures i festes a la casa de monitors no n'explicaré aquí per respecte als afectats. Només ho faré en petit comitè.

Al marxar del Camp vam anar cap a NYC altre vegada amb un autocar d'un equip de noies. Les guanyadores d'aquella setmana. Amb quatre hores ja erem al seu poble, una mena de Matadepera exagerat a les afores de la gran ciutat. Allà els pares de les noies ens van acompanyar a l'estació del tren que ens portaria a Nova York. Vam arribar a l'Estació Central. Tornava a estar dins una pel·lícula. Amb el Chris, el Jack, el John, la Tini, la Martu, la Megan i el Marc vaig arribar a Times Square. Equipatge en mà i sense hotel. Molt bé! Sort que el Jack va ser espavilat i va trobar un hotel a la 103 (just davant de Times Square) per quatre duros i sense compartir habitació amb desconguts. A per cert, amb lavabo per nosaltres i tot eh! Els anglesos van voler sortir de nit, doncs no marxàven fins dimecres. Nosaltres vam descansar i apurar les últimes hores a NY. Vaig fer les últimes compres i vam passejar. La veritat és que mai m'acabaria aquella ciutat. Només caminar pels seus carrers ja m'apassionava.

En fi, que aquí es va acabar la meva aventura americana. Agafant un taxi direcció Newark i menjant pizza a l'aeroport finalitzaven tres setmanes que mai oblidaré.

Properament penajaré fotos.

Tots som sevillistes

2007-08-30T16:09:00.001+02:00

L'amor a uns colors, l'amor a un escut. Tota una vida lluitant per ells i acompanyant al seu equip de l'ànima a dalt de tot. Molts el recorden pel seu golàs que significava el passi a la final de la Copa de la UEFA. A mi, la jugada més gran, i per la que sempre el recurdaré, va ser a les acaballes de la Supercopa d'Europa contra el Barça. Puerta va agafar la pilota i amb una classe brutal va desfer-se de tota la defensa barcelonista va tirar per sobre Valdés i la pilota va marxar fregant el pal. Hagués significat el 4 a 0. La meva resposta a aquella acció va ser: "Ja no ve d'un i aquesta excel·lent jugada hauria d'haver acabat en gol". Era a casa de l'Albert. Allà vaig descobrir la seva qualitat com a jugador. Ara, veient les imatges després de la seva tràgica mort, m'ha demostrat que era una gran persona. Un acomiadament com el que li ha dedicat tota Sevilla només és digne d'una persona que es feia estimar. Un exemple a seguir com a esportista i com a persona.

Ejemplo de sevillanía
familia roja y blanca del Sánchez Pizjuán
mi corazón que late gritando ¡ Sevilla! ,
llevándolo en volandas por siempre a ganar…

Y es por eso que hoy vengo a verte,
sevillista seré hasta la muerte ,
la Giralda presume orgullosa de ver al Sevilla en el Sánchez Pizjuán.

Y Sevilla, Sevilla, Sevilla,
aquí estamos contigo, Sevilla,
compartiendo la gloria en tu escudo,
orgullo del fútbol de nuestra ciudad…

Antonio Puerta, descansa en paz.

Des de Manchester

2007-08-26T14:05:00.001+02:00

Escric des d'aquesta ciutat anglesa on s'està disputant l'Europeu de hockey herba i una mena de Trobada Mundial de Gais i Lesbianes. Jo, com a aficionat a l'hoquei he vingut pel primer motiu. Com l'any passat a Monchengladbach, el meu company de viatge és el Marc Morató. La veritat és que ens fem uns farts de riure i tenim anècdotes per parar un tren ja. Evidentment ja hem visitat Old Trafford, amb visiteta guiada per vestuaris, sales vip, etc. Demà que viatgem a Liverpool (a 45 minuts d'aquí), anirem a veure Anfield i evidentment tot el tema Beatles.

No només he vingut de xerinol·la a Manchester. També he hagut de treallar una mica. Sincerament, m'encanta aquesta feina. Estic una altra vegada de corresponsal del Diari AS. La veritat és aquesta vegada, i gràcies al bon paper sobretot de l'equip masculí, estan publicant, quant a hockey, més costes del normal. Estic molt content la veritat. A més, també surt publicat a la web i té força tirada.

Només aquesta puntualització. No patiu que encara us he d'explicar forces coses de USA. Que falta la darrera setmana.

Un catalanet a EUA

2007-08-11T03:36:00.000+02:00

Benvolguts tots,

Fa dies que volia escriure, o si mes no ho volia fer sovint. La veritat es que no tinc acces a internet als camps i fins avui no he pogut seure amb calma. Ara mateix soc a New York. Acabo de passar les 13 hores mes intenses dels ultims temps. Quina passada!! Hem anat molt per feina i hem visitat la zona zero, china town, wall st., broadway, rockefeller center, St.Patricks, etc. ! Metro amunt i avall, caminatas, menjar rapid i un bon sopar (amb clavada inclosa). Fins i tot he tingut temps de fer algunes compres. Us fare cinc centims de la meva experiencia.

Vaig arribar el 27 de juliol. Aqui encara era de tarda. Com no, si algu havia de tenir problemes per entrar als EUA era jo. A l'aduana em van fer passar a un quartet i uns policies em van inflar a preguntes. Jo contestava com podia. Despres van agafar-me el passaport i em van fer esperar mentres ells em miraven des del tipic quartet on jo no els veia i ells a mi si. He de reconeixer que ho vaig passar una mica malament. Despres vaig veure que li feien a bastanta gent, pero clar... despres! En fi, que fora ens esperava el Bill el nostre cap a USA. Aqui he de fer un punt i apart.

El Bill es un vetera de la guerra del Vietnam. Es molt serios parla molt rapid i costa d'entendre. Sembla que sempre estigui enfadat i em fa mes por que els policies de l'aduana gairebe. La veritat es que l'home imposa molt de respecte. Aquest vetera que a partir de l'estomac ho te tot de plastic a causa de tres ferides de bala que li van fer a la guerra, s'alimenta de llacets salats i una mena de fanta extranya. La primera nit la vem passar a casa seva en una habitacio plena de caps de cervols i ossos (sisisi, tal qual) dissecats. A l'home li encanta cacar (lease casar). El dia seguent ja vem anar cap el camp. Esta apartat del mon i a unes 4 hores de NYC. Ell lloc esta molt be per aixo. Es tal qual us vaig explicar a altres post.

La primera setmana no ho vaig passar del tot be. Vaig adonar-me'n que sabia molt menys angles del que em pensava. Al camp hi havien prous espanyols la primera setmana i esparava que em toques de parella algun d'ells. No va ser aixi. Em va tocar la Tawny. Una noia americana. La veritat es que era la noia amb mes paciencia del pais. Entre ella i el grup que em va tocar vaig progressar forca amb el tema de l'angles. Em va tocar un equip de Pensilvania que es deia River Hill. Molt bones nenes, tant bones com dolentes a l'hora de jugar. El darrer dia per aixo vem aconseguir guanyar dos partits i tots. Va ser una festa bestial. Semblava que haguessim guanyat la Copa de Europa. Va ser molt divertit i tots junts vem fer molta pinya i vem disfrutar molt. Durant el camp es fan shows, exibicions de xuts, etc. i les noies et veuen com qui sap que. Es volen fer fotos amb tu (o les fan d'amagat), et demanen samarretes, etc. I fins i tot es fa un ball un vespre, tipic america. Has de vigilar molt perque hi ha noies que van molt forta, intimiden i tot! (Entre poc i massa tu!!! jajaja) Total que la primera setmana prou be, excepte les xerrades de les 10pm del Bill, que fa un resum del dia i tal, i ho passava fatal pensant que em cridaria l'atencio o hem preguntaria coses i jo no l'entendria. Aquesta segona setmana he trobat a faltar el grup del primer dia. Quan van marxar va ser un drama. Fins i tot algunes van plorar! Ja us dic que vem conectar tots molt. Tant amb la Tawny (que em va ajudar molt i no, no va passar res entre nosaltres), com amb les nenes.

El primer cap de setmana voliem anar a NYC. No vem trobar cotxes i ens vem haver de quedar per Williamsport. Barbacoes amb la gent del campus, festa per alla, etc.

La segona setmana ja no he tingut ajudant ni res. Solo ante el peligro. I me n'he sortit prou be. Les nenes eren dolentes com les altres, tant dolentes com soses. Horroros!! Excepte tres o quatre que encara eren simpaticotes.

I entremig us he de dir que em van sortir 4 pances degut al sol. Tenia la boca com la Carmen de Mairena, pero tot solucionat ja!! Amb una crema miraculosa!!!

Us deixo que no tinc temps. Perdoneu faltes, accents i tal. Teclat horroros!!!
Seguire informant!!!

Comença una gran experiència

2007-07-26T12:52:00.000+02:00

Ja falten hores perquè agafi un avió direcció Nova York. Ara mateix són quarts d'una i d'aquí quatre hores m'he de llevar. El vol és a les 8.10, sortirem de Terrassa a un quart de sis.

No tinc son. No sé si és la coca-cola que m'he pres per sopar o els nervis. Fins ara no n'he tingut masses. Tot i que quan m'he estirat al llit... ja notava aquell cuquet! Millor no pensar-hi. Com diuen a casa meva, i potser també a la seva, quan siguem al ball ja ballarem. Ara, pots dançar des d'un vals fins un hip hop. Però si ho ha fet la néta del Franco, jo també. En fi, que crec que ja ho tinc tot apunt. He trucat a l'Òscar i la Natàlia per despedir-me, he concretat el tema de Manchester, tinc els papers apunt, i la resta de coses que m'anava apuntant aquests dies. Ara a gaudir l'experiència!

No patiu fidel audiència, que actualitzaré el bloc tant com pugui! Gaudiu de les vacances i sigueu bons! Com diria la meva estimada mare (és patidora ella...), feu el favor de portar-vos bé i vigileu, eh! Una abraçada!!

Confirmat

2007-07-21T13:21:00.000+02:00

Doncs sí, el proper divendres 27 de juliol marxo cap a Newark, un dels aeroports de Nova York tot i estar a New Jersey. La veritat és que en tinc moltes ganes. A més, al final, també m'acompanyarà el Marc Lloveras "Lluvi" de l'Egara. Estarem allà fins el 17 d'agost.

La nostra funció als Estats Units és fer d'entrenadors de hockey a uns campus tipus el film "Tu a Boston i jo a Califòrnia" de Walt Disney (amb el seu llac, les seves casetes, la seva piscina, etc.). Total, el que fèiem a l'Egara, amb anglès, ben pagats i... amb noies! (ara entenc perquè ens paguen tan bé... És broma audiència femenina! Quin poc sentit de l'humor, senyoretes!). Tenen de 14 a 18 anys diria. El meu pare ja m'ha avisat avui. "Vigila que com n'hi hagi alguna de descarada..." No, no patiu que em portaré com un senyor. Bé, la mare sí que pateix, per molt que ho vulgui amagar està més nerviosa que jo. Aquest matí ja m'ha fet anar a comprar calçotets, pijama no, perquè la iaia Rosa ja me'n va regalar un pel sant, i m'ha ordenat que fes una llista de les coses que m'he d'emportar i les que em falten per comprar. Alguns dels meus lectors fidels, com el meu tiet Joanet, potser li sona d'alguna cosa tot això, oi? És ben bé, que els testos s'assemblen a les olles. Ai!, però què faria jo sense la meva mare? (Salameru i enganyosu!)

Tot i que ja fa uns dies que tinc el bitllet, a partir d'avui és quan he començat a pensar amb el viatge. Fins ahir estava massa nerviós, doncs tenia un examen important. Aquest any, com us vaig anunciar en anteriors post tenia, rarament, només una recuperació. Era molt important per poder continuar els meus estudis de periodisme. L'havia d'aprovar sí o sí, i vaig estar un parell de setmanes molt pendent d'aquesta matèria: Literatura Universal 1 (sí, no us estranyeu, però el primer cicle de Periodisme de la meva universitat, és de doble llicenciatura amb Humanitats) . Vaig sortir content de l'examen, ja us informaré quan sàpiga la nota.

I quan torni d'EUA, què? Doncs si tot surt com és d'esperar pujaré uns dies a Peramea. Arribo el matí del dia 18 a Barcelona i ja vull pujar directe al meu estimat poblet. Aquestes vacances hi volia passar l'agost, però com que m'ha sortit aquesta oportunitat només hi estaré uns dies. Concretament cinc. I és que el dia 23 torno a agafar un avió destinació Manchester. Allà s'estarà jugant l'Europeu de seleccions de hockey. Com l'any passat aniré amb el Marc (Morató) a treballar del que més m'agrada, de periodista. Aquesta vegada, tot hi que també faré alguna cosa amb el Més Terrassa hi aniré de corresponsal del Diario AS, amb qui ja vaig col·laborar per la Copa del Rei i de la Reina d'enguany.

Al setembre, a seguir de currante. En principi a l'empresa on treballa la meva tieta Lídia, però últimament, això d'anar amunt i avall m'està fent créixer un nosequé dins meu que m'agrada massa. Ja ho veurem, però no ho dubteu que els hi explicaré!

No perdeu el fil al bloc, que sempre que pugui l'actualitzaré des d'on sigui! Insisteixo, sempre que pugui!

"Cuentos de nadas" per Risto Mejide

2007-07-20T20:06:00.000+02:00

Érase otra vez un viernes noche como el de hoy. Érase otra ciudad llena de fiesta. Y puestos a serse, érase una manada de princesas con bajo el tanga, recién y muy salidas de sus torreones de 30 metros, custodiados de lunes a viernes por dragones llamados Aula y Curro.

Decenas de miles de lobos feroces recorrían los bosques encantados de conocerse, y dispuestos a liberar el pulgarcito que llevaban dentro, mientras tres cerditos se quedaban en casas de papel higiénico esperando la hora mágica en la que la tele se transformaba en un peep show.

Eran tiempos convulsos. Las brujas malas iban de hadas madrinas, los peores flautistas se hacían residentes, los ogros más idiotas custodiaban cualquier cosa parecida a un garito, y las manzanas envenenadas tenían forma de vaso de tubo y consecuencias de garrafón. El azul príncipe desteñía a un morado intruso con la luz del amanecer, y los zapatos de cristal estaban ya disponibles para cualquier talla, sexo y condición.

Todo empezaba a ser mucho menos colorín y mucho más colorado. Ellas juraban que sólo salían para divertirse. Ellos jurarían lo que hiciese falta para no acabar divirtiéndose solos.

Así las cosas, no nos debe extrañar nada que las más bellas fuesen durmientes, que hubiese caperuzas de todos tamaños, colores y sabores, y que las nieves no fuesen las únicas blancas ni las únicas nieves.

Ya nadie quería comer perdices. Tú sabes la de grasa que lleva eso. Mejor una barrita a media mañana y una ensalada para cenar. Que luego había que enfundarse el traje nuevo del Emporio Armani, Dolce Gabbana, o Chanel de turno, modernos Merlines al servicio de los mejores cisnes de quita y pon.

Mientras Hansel denunciaba a Gretel en por no compartir la rentable exclusiva de su incesto, el rey abdicaba noche sí noche también en todo aquél que supiese pronunciar un ábrete sésamo, un estoy en la lista o un tengo copas gratis.

Había que aprovechar. Había que hacerlo. El lunes los jefes volverían a croar desde sus apestosas charcas. Ese mismo lunes despertaríamos los demás y nos convertiríamos en ratas, ratones y calabazas. Volveríamos a ser dignos de nadie, con nuestras vidas de nada y nuestros sueños de nunca jamás.

Algunos, sólo algunos, lograrían algún mail falso, los menos un teléfono borroso, y los más cuentistas, una noche para no dormir.

El resto, bueno, el resto nos conformaríamos con sobrevivir a esas historias de nunca empezar de las que hablaba el maestro Sabina, mientras aguardábamos al siguiente milagro llamado viernes noche en el que, con suerte, ocurriría de nuevo eso tan excepcional.

Volver a serse que se era.

20 de juliol de 2007, Diario ADN. Secció After Share escrita setmanalment per Risto Mejide.

Crispació i/o violència informativa.

2007-07-13T19:05:00.000+02:00

Aquest estiu Javier Saviola, que fins ara havia vestit la samarreta del F.C Barcelona, agafa el pont aeri i fitxa pel Reial Madrid. Aquesta mateixa desició la van prendre anteriorment altres jugadors, el cas més recent el de Luis Figo. Les dues situacions no crec que es puguin comparar.

El portugués va marxar sent el capità blaugrana, una de les màximes figures i referents per a l’afecció culé i a més a més va mentir. Dies abans que es celebressin les eleccions blanques, Figo va concedir una entrevista assegurant que seguiria al Barça. Desgraciadament, o no, per l’extrem lussità els comicis del Reial Madrid els va guanyar contrapronòstic Florentino Pérez. Luis Figo va haver de marxar a la capital espanyola i vestir de blanc per haver signat un precontracte que ja li assegurava una millonada extra.

El cas del “Conill” Saviola és diferent. Aquest jugador va ser l’encarregat de salvar el coll de l’actual entrenador en la seva primera temporada. Recordo les estadístiques i l’argentí va fer onze gols en la segona volta del primer any amb Rijkaard a la banqueta. Malgrat ser un dels artífex, junt amb Ronaldinho evidentment, de la remuntada aquella temporada del F.C Barcelona, es va decidir cedir el Pibito les dues temporades següents. Primer al Mònaco, després al Sevilla. Aquest any es va quedar i va arribar a guanyar-se un lloc a meitat de temporada quan Eto’o es va lesionar.

Ara, quan aquí no el volen, i ell, com a professional va a un club gran i de prestigi com el Reial Madrid, des d’alguns sectors de la premsa esportiva catalana ja es parla de traició, fent titulars que inciten a la cripació. Tampoc ajuden algunes declaracions de directius o del mateix president de l’entitat culé, despreciant amb certa rencunia al jugador i a la seva qualitat indiscutible. Tot això quan Saviola, a la seva presentació a Madrid, agraeix la seva etapa a Barcelona. No m’agraden aquests missatges subliminals o aquests titulars agressius. Això només fa que fomentar crispació que, a segons qui, pot derivar en violència. No vull tornar a veure ampolles de wisky o caps de porc al Camp Nou. Encara menys per rebre a Saviola, que ha estat un professional i ha acceptat el seu rol en tot moment.

Allí donde estés o donde vayas Pibito, mucha suerte de parte de un culé agradecido.

A dia d'avui

2007-07-10T17:28:00.000+02:00

Bé, sembla que el tema d'EUA va agafant forma cada vegada més. Espero poder confirmar definitivament que marxo. De moment estem mirant preus de bitllet d'avió i a partir d'aquí negociant una mica el meu sou. Sembla que tot va pel bon camí i podré gaudir d'aquesta experiència que em fa tanta il·lusió com a la vegada respecte.

*

Cap de setmana d'hoquei. Tot i que la temporada ja ha acabat, aquest cap de setmana Marcelo team maneger em va demanar que portés el seu equip d'aleví. El vaig agafar molt content. La veritat és que és un grup amb el qual es pot treballar bé. Nens, però que quan toca currar i entrenar fort si posen i ens els partits es deixen la pell. Tot això es va veure al camp i els nanos van guanyar el torneig. Felicitats cracks!

*

I el proper a Calella/Llafranc. Aquests dies, tot i buscar-ne no he trobat feina. Això m'està anant bé per preparar-me l'assignatura que he de recuperar aquest any. Extranyament només en tinc una pel juliol, però és que, tot i que sembli mentida, he fet un any força bo! Aprovant totes les matèries excepte una del primer trimestre. No està malament. Ara, no us espereu notasses, eh! El que us deia. Aquest dissabte marxo amb una expedició ratllada cap a la costa brava. Serà passar el dissabte, "dormir" la nit allà i tornar diumenge. David, Ramon, Edi, Massa, Poche, Roger, Uri i un servidor. Agérrense que vienen curvas!

Una altra portada

2007-06-30T20:19:00.001+02:00

Sens dubte les portades del diari Marca són les que més m'agraden. Fa temps ja en vaig penjar una en la qual també hi sortia en Torres. Avui, una altra vegada amb el davanter madrileny de protagonista, torna a ser d'allò més enginyosa...

Tal dia farà un any

2007-06-27T14:13:00.000+02:00

Tal dia farà un any vaig decidir que els dimecres, dijous i divendres no aniria a la feina.Sempre havia pensat que els homes ens organitzàvem malament. Ja em diràs si és molt normal que hi hagin cinc dies laborables i només un parell de festius. La setmana no té set dies? I per què tants dies de feina i només dos de lleure? A més, per què les dues jornades de descans havien de ser al final de la setmana? No seria més lògic que estiguessin al mig? Des de ben vailet sempre m’havia qüestionat aquesta manera de fer de la societat.Total, que vaig pensar que si jo començava aquesta iniciativa potser més amics i coneguts seguirien els meus passos.

I tal dia farà un any va arribar dimecres i jo em vaig quedar a casa gaudint del meu primer dia de descans. Evidentment no vaig avisar a la feina. “Si volen alguna cosa o em troben a faltar, ja em trucaran!”- vaig pensar. A mig matí ja va sonar el telèfon. Era el meu cap tot enrabiat que preguntava on era.

- Manel, es pot saber on t’has amagat?
- Si us plau, dissabte ja vindré a treballar i ja parlarem de feina. Li demano que en el meu primer dia de descans no em molesti amb problemes de treball.-Li vaig contestar jo.- I que sàpiga que ni demà, ni divendres vindré. Ara s’ha decidit que es faran tres dies de repòs i que, com és lògic, a mitja setmana.

El meu cap, prenent-me per un boig, em va acomiadar. Ell si que ho estava de sonat! Que no sap que quan és festa no tinc per què estar pendent de la feina? Es va encendre com mai i va començar a xisclar per telèfon fins que va acabar dient-me que ja no calia que tornés més.

Jo compartia pis amb un bon amic. Es deia Rudy. Un personatge molt pelut i que quan estava content movia la cua. Sí, era un gos, però ell era l’únic que m’entenia. Sort que jo era un home solter i no havia de mantenir a una família, perquè el que havia fet el meu cap era un acomiadament improcedent. Li caurà un bon paquet!- vaig remugar tot estirat al sofà. Després vaig començar a pensar que havia de buscar feina.
Coneixia un amic de la meva tia que tenia una fàbrica de màquines d’escriure. Com que dijous i divendres era festa no vaig anar a buscar-lo fins dissabte. Em va estranyar que la fàbrica estigués tancada. Vaig tornar-hi diumenge i seguia sense obrir. Vaig imaginar-me que l’havien tancat, però el meu amic Rudy, que m’havia acompanyat, va bordar cap a una persona. Allà a dins hi havia un vigilant (sort en tenia del Rudy!).

- Perdoni !- vaig cridar-li.- Que fa tancada la fàbrica?
- És diumenge, festiu de tota la vida! - l’home semblava fer mofa de la situació.

Jo vaig marxar amb un mig somriure que se m’escapava sota el nas, semblant al d’aquell home. Estava content perquè el vigilant ja se n’havia assabentat que els diumenges es treballava i que els dies de lleure eren dimecres, dijous i divendres.

En fi, que hi vaig haver de tornar dilluns. Em vaig reunir amb l’amic de la meva tia i em va explicar les condicions de feina que tenien en aquella indústria. Quan les vaig escoltar no m’ho vaig pensar dues vegades. Em vaig aixecar amb cara de pomes agres i amb un cop de porta vaig deixar l’amic de la meva tia assegut i ben esmaperdut. I què pretenia? Que acceptés una feina que tan sols em deixava dos dies per descansar? I no sabeu el súmmum, aquestes dues jornades de lleure eren dissabte i diumenge! Quina barra!

Només volia arribar a casa per poder explicar les condicions tan precàries que m’havien ofert al meu amic Rudy. Ell m’esperava. Em va dir que aquell matí no volia sortir perquè feia molta calor. El pobre, com que és tan pelut, no suporta les altes temperatures. No van passar ni deu minuts que ja arribava al meu pis. Amb l’enrabiada que duia, caminava a pas més lleuger del que acostumava a fer-ho. També és veritat que quan vaig amb en Rudy a passejar, anem més a poc a poc perquè ens expliquem coses.

Ja era a casa. El meu company de pis estava estirat al sofà mirant la televisió. Sempre li deixo posat el canal de vídeos musicals perquè l’entretenen molt. Em vaig asseure al seu costat i li vaig explicar el que m’havia passat. Ni el meu antic cap, ni l’amic de la meva tia m’entenien. Ells encara anaven a l’antiga. Només dos dies de festa i a més a més, dissabte i diumenge! Vaig estar donant voltes a tot plegat. Després de raonar-ho i parlar-ho amb el meu amic Rudy vaig arribar a una conclusió. Si ningú em dóna feina amb les condicions dignes que em mereixia com a treballador, jo mateix em muntaria el meu propi negoci. El meu avi i el meu pare eren fusters. Jo des de petit havia mamat aquella professió i la veritat és que tenia ofici amb la fusta. No ho vaig dubtar ni un moment.

Tal dia farà un any, vaig muntar el meu propi negoci. La Fusteria Amics Manel i Rudy. Evidentment treballàvem quatre dies i en teníem tres de festius, que lògicament eren a la meitat de la setmana: dimecres, dijous i divendres. Ah, me n’oblidava. Com que el meu amic no podia suportar les altes temperatures, quan ja arribava la calor, tancàvem.

Ferran Martínez.

(Com us vaig anunciar en el post anterior he penjat un relat que vaig escriure tal dia farà un any quan jugava a ser Pere Calders)

De Calders a Nova York

2007-06-25T10:27:00.000+02:00

Disculpin el retard. He passat un mes tou. Com desganat. Només escrivia quan tocava. Quan ho havia de fer per feina, per la universitat. Només un relat, un petit relat que l'intentaré penjar properament. Sí, és de creació pròpia, però estava jugant a ser algú. Aquesta vegada vaig voler ser Pere Calders. Després de llegir Crònica de la veritat oculta no vaig poder resistir a escriure un petit relat made in Calders.

Ara estem a final de curs. Realment aquest darrer mes he anat força enfeinat. S'ha d'acabar els treballs, estudiar, etc. Esperem que vagi bé. Que tot surti com tenim previst.

Buenafuente. Un dijous d'aquest darrer mes vaig anar a Sant Just Desvern. Allà hi ha el plató on es fa el programa del Buenafuente. Un grup d'amics vam visitar a l'humorista amb l'aparició estelar del Nasi cantant cançons de Police. Aquest nano té fusta... de pilot! Un crack! Vam riure força i ens ho vam passar de conya!

El Càsting. Sí, vaig presentar-me al càsting de El Club d'Estiu. Primer trucada a veure si passo el tall. Doncs sí, el vaig passar i un dilluns vaig haver d'anar a la Farga de l'Hospitalet allà on es fa el Festival del Porno. (A veure si m'he equivocat...) No, era un càsting estil Operación Triunfo. Presentació d'un minut i unes preguntes. Prou bé. Vaig sortir content, però molt prudent ja que de 1600 persones n'havien d'agafar setanta. Total, que em van agafar. Ara si que anava en serio això! D'aquesta setantena, n'havien de quedar deu. I res, vaig anar al plató vaig fer tres proves i cap a casa. Recordo que aquella vegada, a diferència del primer dia, estava molt tens. Era un dimarts i dijous en directe ens deien el veredicte. No hi va haver sort o suficient traça. Ara, m'ho vaig passar d'allò més bé. Una molt bona experiència, sens dubte.

Una bona oportunitat? La nit de Sant Joan. Sempre té coses rares. Sense cap pla definit vam acabar a Can Gabarró. Soparet de pa amb tomàquet i embotit i amanida de formatges. Tot regat amb lambrusco i de postres coca de Sant Joan gentilesa Roser. Tot d'una l'Uri llegeix el correu i li ofereixen anar a EUA a fer d'entrenador a uns Campus de hockey. Ell ja hi ha estat un parell d'estius i diu que l'experiència és brutal. Enguany l'Oriol no hi pot anar per motius de feina (el nano s'ha fet gran) i em va passar el relleu a mi. S'està tramitant tot plegat però podria anar a Nova Jersey i Nova York del 27 de juliol al 18 d'agost aproximadament. A veure com van els tràmits.

El programa televisiu Polònia: Un símptoma de normalitat política

2007-05-21T12:09:00.000+02:00

Molta gent veia els polítics com a persones llunyanes, inaccessibles. Homes i dones que estaven per sobre del que s’anomena “gent del carrer”, de tu i de mi. Ara les coses estan canviant i un dels principals culpables d’aquesta transformació ha estat l’espai televisiu Polònia, una adaptació a la petita pantalla del programa de ràdio Minoria Absoluta. Tots dos projectes són fills de Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas. El Polònia, com se’l coneix col•loquialment, ha estat el boom mediàtic d’aquest tripartit periodístic.

La caricatura dels principals personatges de l’actualitat política del nostre país vist des de la caixa tonta ha fet que sentim els protagonistes d’un esquetx més nostres. No mirem ni el partit ni la seva ideologia i és que pots arribar a sentir certa debilitat per polítics totalment contraris a la teva doctrina. I com diu la Mònica Terribas, per què? Doncs perquè ens fan riure. Vet aquí l’enginy. Els polítics de Polònia són simpàtics, graciosos, són propers. Els veiem fent esport, pentinant-se, amb barnús i sabatilles, cuinant, etcètera. Fan el mateix que la gent del carrer, que tu i que jo.

“Pare, aquest senyor del bigoti que hi ha sota la torxa olímpica qui és? És el Sr. Pasqual Maragall, l’alcalde de Barcelona.” Aquesta pregunta la fèiem molts nens quan miràvem la inauguració dels Jocs Olímpics que es van celebrar l’any 1992 a la nostra ciutat. Actualment, i gràcies a l’èxit de Polònia, tots els nens i els no tan nens de Catalunya saben qui és Maragall, Mas, Carod, Piqué o Saura. Aquest programa de televisió serveix, malgrat no agradi a segons qui, per fer campanya. Una campanya diferent, una campanya on surten defectes, on la classe política se’n riu de sí mateixa, on els nostres mandataris s’han convertit en gent del carrer, com tu i com jo. I és que Polònia s’ha transformat veritablement en un símptoma de normalitat política.

Potser no ho saps, i els déus ja te l'acosten

2007-05-17T17:29:00.000+02:00

Seguidament, estimats lectors, els deixaré un parell de fragments que m'han fet pensar en dues de les persones que més m'importen.

El primer és l'utopia d'un amor ja impossible i evidentment va dedicat a la meva estimada musa, la de sempre:

"Ni m'has de témer ni a ningú. Ditxosos
el pare rei, i la sortosa mare
que et tingué, i els germans que se t'assemblen
i tots quants viuen vora teu, divina!
I encara més sortós aquell que un dia
se t'endurà a la nuvial estrada
i dirà seus aquestsos ulls puríssims,
i amb ells el teu esperit i ta figura.
Cert que els déus presidiren ta naixença:
Que jo, que he vist tant món i tantes terres
i gent de tantes menes, mai tal gràcia
he trobat en figura d'una dona,
ni m'he sentit de cop en la presència
tan torbat i ditxós ensems com ara."

I el segon tros és per al meu amic poeta. Tot un exemple a seguir i un referent en moltes coses, més de les que ell s'imagina. Aquesta enginyosa resposta d'Ulisses podria ser perfectament seva:

Nausica: Hoste, ¿fores poeta per ventura?
Ulisses: Princesa, davant teu, ¿qui no ho seria?

Tots dos fragments són extrets de l'única obra de teatre escrita per Joan Maragall: Nausica. Els hi recomano.

Arturo San Agustín: "Jo estimo l'entrevista"

2007-05-17T17:20:00.000+02:00

Arturo San Agustín (Barcelona, 1949). És periodista i publicitari. Durant deu anys va ser director creatiu a quatre de les principals agències de publicitat espanyoles. Els seus treballs van ser premiats en dues ocasions al Festival de Cinema Publicitari de Cannes. Actualment és columnista d’El Periódico de Catalunya, on també publica una entrevista cada diumenge. El 1999 va obtenir el premi Ciutat de Barcelona de Periodisme per haver innovat en aquest gènere. També té el premi Plaza Mayor de poesia i va ser finalista del Antonio Machado de narracions breus. Ha publicat nou llibres, els últims: Me gusta que me haga esta pregunta, i Estoy en Buenos Aires, Gordo, una apassionada crònica per la capital argentina sumida en la pitjor de les seves crisis. També ha escrit i dirigit dos documentals. L’últim, emès per RTVE, El Vaticano: un lugar ambiguo, sobre l’elecció de l’actual Papa Benedicte XVI.

¿Què és una entrevista?
Entrevistar és seleccionar. Tu esculls, sempre que puguis, a la gent que t’interessa i d’aquesta manera el resultat no serà gens banal, al contrari. Jo he tingut la sort de poder entrevistar a qui he volgut. Moltes vegades no és així, i reconec que es més feixuc.

¿Per què entrevista y no altres gèneres?
Perquè l’entrevista és un dels gèneres més agraïts. M’ha permès conèixer món i a molta gent. Jo estimo l’entrevista.

¿Em podria dir quatre pautes per fer una bona entrevista?
Primer de tot t’has de documentar molt i després oblidar-ho tot. Així evitem copiar o repetir les preguntes.
Quan estiguem ja amb l’entrevistat, s’ha de crear un bon ambient i s’ha d’actuar amb naturalitat. Has d’aconseguir que el personatge t’expliqui alguna cosa que cinc minuts abans no estava disposat a dir-te. Hem de saber escoltar y sobretot no arraconar a l’entrevistat, que es senti còmode.
Una altra cosa molt fonamental és la fidelitat. Hem d’intentar no canviar l’estil del protagonista y per això és molt important la gravadora.
I per acabar, les preguntes. Han de ser curtes, directes, hàbils i concretes.

Ha parlat de fidelitat...
Sí, com t’he dit és bàsic. Sempre hem de portar la gravadora a sobre i a poder ser que vingui el fotògraf amb nosaltres i també farà funció de testimoni. Alguna vegada m’ha salvat de més d’un malentès.

Així és una manera de guanyar-te la confiança.
Si, depèn dels casos. Alguna vegada et demanen l’entrevista abans de publicar-la, perquè la volen llegir abans. Això a mi no m’agrada gens, m’enfada. Ho trobo una prova de desconfiança. Tot i així acostumo a deixar-les, però gairebé mai canvio res.

Per què importa la foto en una entrevista?
En una bona entrevista sempre hem de tenir una foto, però ha de ser bona. La foto condiciona. Per exemple, si la foto es bona i la entrevista no massa, no hi hauran queixes. En canvi, si tu fas un excel•lent treball, però la foto no es bona segur que et toquen el crostó.

Ha entrevistat a grans personalitats, però suposo que sempre queda algú pendent. És així en el seu cas?
La veritat és que sí. Soc anticomunista i m’hagués agradat entrevistar a Fidel Castro en el seu moment. Actualment ja no, però fa deu o vint anys m’hagués encantat. Tot i que també m’hagués agradat interrogar a qualsevol dictador d’aquests sinistres.

I ja per acabar. Com veu la professió de periodisme avui en dia?
Abans aquesta professió sense passió no tenia sentit. El periodisme era un estil de vida. Tot el dia estaves pendent de la teva feina. Actualment, cada vegada més s’ha convertit en un ofici.

Ferran Martínez

No preguntarte me salva

2007-05-08T17:06:00.000+02:00

No preguntarte me salva.
Si llegase a preguntar
antes de decir tú nada,
¡qué claro estaría todo,
todo qué acabado ya!
Sería cambiar tus brazos,
tus auroras, indecisas
de hacia quién,
sería cambiar la duda
donde vives, donde vivo
como en un gran mundo a oscuras,
por una moneda fría
y clara: lo que es verdad.
Te marcharías, entonces.
Donde está tu cuerpo ahora,
vacilante, todo trémulo
de besarme o no, estaría
la certidumbre: tu ausencia
sin labios. Y donde está
ahora la angustia, el tormento,
cielos negros, estrellados
de puede ser, de quizás,
no habría más que ella sola.
Mi única amante ya siempre,
y yo a tu lado, sin ti.
Yo solo con la verdad.

Pedro Salinas, La voz a ti debida

Resurrexit, sicut dixit

2007-04-09T02:27:00.000+02:00

La nit és freda, encara més quan no hi es.

El dia és gris, encara més si no el sents al teu costat.

Que llarga es fa la setmana, encara més si el tens lluny.

I a més, quan torni, trucarà a la porta, i t'estarà esperant encara més que mai.

Bona Pasqua.

Mixto en català es diu Bikini

2007-04-04T00:37:00.000+02:00

Ja va arribar el gran dia. L'esperava des de ja en feia uns quants. Aproximadament un parell de mesos. La Mariona i el Toni, m'havien regalat tres entrades per el concert del meu cantant preferit, el Mikel Erentxun. 23 de març, Sala Bikini.

No anem massa bé de temps i tots tres, els meus dos germans i jo, baixem cap a la capital. Els deixo a ells que agafin les entrades mentre jo busco aparcament. Ens trobem altre cop a la porta de la mítica Sala barcelonina, just darrere l'Illa Diagonal. Entrem a la pista després que al Toni li demanin el DNI. Sense cap problema ens posem cap a la dreta que sembla, com ja és costum darrerament, que hi ha menys gent. Falten cinc minuts i jo ja començo a estar nerviós. Per fi comença i el cuquet se'm dispara. No vaig plorar, ni vaig xisclar, però reconec que el cor em va fer un salt d'alegria quan el vaig veure. Era allà davant, a no més de quinze metres de mi.

El concert va estar força bé, tot i que ens van faltar un parell de cançons que esperàvem amb ganes. Després, per acabar de completar tant entranyable betllada, vam anar al Telepizza a compartir un parell de pizzes com a bons germans. De seguit, tornàvem cap a casa que encara estàvem d'exàmens i dilluns tenia l'últim.

El primer premi

2007-03-27T23:46:00.000+02:00

Dimarts a la tarda sortia de la ràdio. De set a vuit tinc el plaer de gaudir del meu esport predilecte des d'una altra perspectiva. Les meves dues grans passions, periodisme i hoquei, en una. Els que explicava. Acabem el Minut 70 i com qui no vol la cosa em deixa anar: -Demà vaig a una entrega de premis a la que estem nominats. Els premis del Periodisme Esportiu de la Generalitat.- I es queda tan ample! Jo mentrestant pensava... Però això no són com els Oscars catalans d'aquesta professió? I som candidats a guanyar el premi al millor programa de foment de l'esport amateur!!! Total, que no li dono més voltes i segueixo caminant cap a casa.

Dimecres, dia que començava els exàmens. Aniversari del pare. A la tarda, mentres intentava estudiar Teoria de la Comunicació, rebo un missatge. Eren cap allà quarts de vuit. HEM GUANYAT! Enviado por Salva Piqueras. Mare meva! No m'ho podia creure. Ens havien donat el premi. Quina il·lusió!

La veritat és que tan sols fa una temporada que formo part d'aquest programa, però hi gaudeixo molt. Tot i això, ja en feia quatre que rutllava. Tot gràcies a l'home del que us parlava al primer fragment d'aquesta entrada, l'home que em va enviar l'sms. Me n'alegro molt per ell, el Salva. Aquest periodista de vocació ho ha donat tot per aquest programa i ha lluitat encara més perquè l'hoquei tingui repercussió mediàtica a la Ràdio Municipal de Terrassa. El Salva, director del programa, va confiar en mi des de la temporada passada amb el programa del diumenge dels Esports Directe i aquest any amb el Minut 70. Per mi no només un referent més dins aquest ofici, sinó que és el meu mestre. Jo encara estic molt verd, però al teu costat m'ajudes a madurar mica en mica en un mitjà que em costa i no és del que millor me'n surto. Per això, amic Piqueras, sempre t'estaré agraït!

Aquest premi, a la mida que em pertoqui, te'l dedico a tu mestre! Moltes felicitats i per molts anys Minut 70!

L, exàmens i producte

2007-03-16T02:28:00.000+01:00

Fa dies que penso "he d'escriure al bloc". Però no sé massa que posar. Podria parlar d'això o d'allò, o podria escriure per escriure. Sincerament, si no actualitzo sovint és perquè no tinc massa temps o simplement, no tinc esma per fer-ho.

Us posaré una mica al dia. Primer de tot. La meva germana Mariona ja té carnet de conduir. Que bé! Què que bé?? Sí per ella sí, però... i per mi? Ara hauré de compartir cotxe. Bé, suposo que ella sabrà entendre, que com a tot arreu, hi ha una jerarquia. El fet de ser el gran em fa gaudir de certs privilegis.

Un altre tema. Torna ha arribar la trimensturació. Us en recordeu? Us ho vaig explicar el desembre. És aquell periode que estic sensible, irritable, amb els nervis a flor de pell i que m'agrada menjar "tonteries". Sí, torno a tenir exàmens. Semblava que aquest segon trimestre es faria molt pesat, però ha passat volant.

Tercer, sicerer. Té gràcia el Risto Mejide. Un tio al que admirava per la seva sinceritat quan deia les coses. Ara, però, i potser m'equivoco, crec que no està complint la seva paraula. Va dir que després del programa d'OT tornaria a la seva feina de sempre fins l'any vinent. Actualment està a Protagonistas, Diario ADN i l'hem vist a diferents canals de televisions cedint entrevistes: Buenafuente, Telemonegal, No et ratllis, Silenci... Potser ha estat ell el millor "producte" d'aquesta edició d'Operación Triunfo? Jo crec que, sens dubte, sí!

Bé, és tard i no em llevaré. Intentaré xerrar més de sovint, encara que siguin aquestes petites coses, o breus comentaris d'opinió. Salut a tots! Un petó

Un somni de quatre dies (dia 3 i 4)

2007-02-28T14:00:00.001+01:00

Malaït sigui el senyor que toca l'acordió! I maleïda sigui la senyora que es posa sota el nostre portal venent loteria i cantant, millor dit cridant als quatre vents, el trenta y seis!! Tengo el trenta y seis!! Oh! Quin mal de cap. No sabem si eren els crits o que dues nits compartides amb el nostre amic Brugui eren massa.

Eren la una i els meus companys dormien. Jo em llevo i paro taula. Els hi preparo l'esmorzar com si fos la mare del grup. El café ha quedat millor que el que va fer el Jan la nit anterior i que el Pizjuán una mica més i fot spring al lavabo. Amb vint minuts ho tinc tot enllestit i amb una veueta dolça els vaig llevar. Aquest cop, no m'insulten ja que han vist que els hi tenia el banquet preparat. Nocilla, cafè i suc de taronja Don Simón, exprimido directamente de las naranjas del árbol.

Vinga nens, agafeu forces que avui toca turisme. Catedral, Giralda i tot allò. Un apunt, anant cap a la Catedral ens vem trobar a l'Ismael alies "er Pisha" guanyador de la primera edició de Gran Hermano i que actualment té un programa a Canal Sur. Dit això tornem on erem. Perquè no us penseu que només vem fer turisme de borratxera, com l'anomenava la consellera Tura. També vem fer turisme, no tot el que haguèssim volgut, però bé, així tenim excusa per tornar. Fem fotos i tot. El Juan Pedro i el Pizjuán porten les ulleres de sol (molt expertos), el Canito no. Que guapots que surtim a una de les fotos al costat de la Catedral! Allí també hi han uns carruatges amb cavalls. Un dels "janets" tant passat com les germàniques del primer dia ens diu nosequé sense venir gens a compte. Diria que es pensava que erem autèntics guiris i que no l'enteníem. Pobre... . Total, que seguím caminant i arribem a la Plaza del Ayuntamiento altre cop. Allà, ens crida l'atenció una de les banderes: la que hi posa NO DO. Es veu que era com l'escut de la ciutat. Si més no, extrany. A aquesta plaça hi ha unes escultures gentilesa de la Fundació La Caixa. El Negro no pot estar-se de fer-se una foto que portava somiant durant tota la nit.

Eren gairebé les sis i encara no havíem dinat. Després de caminar tanta estona la panxa ja ens feia rum-rum. Arribem a la calle Sierpes i allà trobem un bar de tapas amb molt bona pinta. El Juan Pedro deixa anar la seva catalanada amb la que el cambrer fa broma. -Queríamos algo de picar. Pues esperate que ahora saco la gallina!- Després de riure una mica demanem. Nos trae unos vinitos, una tabla de jamón de bellota, otra de chocos y una tercera de merluza rebozada. Collóóóó...!!! Com ens posarem!!! Tot era boníssim i mentre menjàvem les nostres cares ho deien tot. Que bé que ens ho estem passant, compares! Benny bé, ens ho estàvem passant més que Max bé, sinó Benny bé!

De sobte, quan gaudíem de les nostres tapetes regades amb un bon rioja... Niruniruni...! L'acordionista!!! Era allà, i se'ns posa a tocar al costat. Per què? A més l'expert en música dels tres ens diu que ho fa fatal. Els altres dos afirmem que sí, que desafina molt. Al final ens demana diners, però amb una cigarreta marxa content.

Aquella tarda ens havien dit que tocaven flamenquito a la discoteca Caramelo. Nosaltres estàvem cansats i de tant caminar i volíem estar a tope per la última nit. Tornem al pis, plens, molt plens. Abans el Negro havia passat per una tabacalera. Allà va comprar tres puros per la darrera nit. Ens estirem mirant la tele. I poc a poc anem caient roques un darrera l'altre. Migdiada d'una horeta. Ens llevem a les 10 amb les piles carregades. El Canito va a preparar quatre coses per picar i treu la darrera ampolla de Brugal, aquel añejo querido. Mica en mica ens anem bebent l'ampolla tot mirant Jamón, Jamón amb Bardem i Penélope Cruz de protagonistes. Sense comentaris. Entre que ens arreglem i tot plegat es fa la una. Esperem a la Lourdes i ens diu que està feta pols, té un mal de cap de mil dimonis. Les seves amigues si que surten, però ella es queda a casa feta caldo. Pobreta... Total que nosaltres ens quedem pel centre. Començava la última nit amb un Hand2Hand2Hand.

Sortim de casa en busca de la Rebotica. La trobem i alla cau el primer Coscorrón. Aquesta nit només un, tampoc volem apurar. Entrem al bar del costat a fer uns combinats. -De Brugal con limón por favor- va demanar el Juan Pedro. Ens el prenem tranquilament i decidim anar a Catedral, una discoteca del centre. Passem de taxis. Abans però trobem unes quantes mosses. Comencem a xerrar amb elles. Eren d'EUA, de Chicago. Hi ha un feeling especial. Entre el meu anglès i el seu castellà ens anàvem entenen. Vem començar a parlar de política i allà vaig veure que l'any de la Pompeu m'havia servit d'alguna cosa i molt especialment l'assignatura de Ciència Polítca 1 del Ferran Requejo. Vaja, que els hi vem caure bé i s'apunten amb nosaltres a la discoteca, però allà dintre les perdem de seguida. Catedral estava plena d'Erasmus i de sevillanos/as n'hi havia pocs. Tot i així ens ho vem passar de conya. El Canito i el Pizjuán van veure al Juan Pedro assetjat per una londinenca de color molt guapa, d'aquí el seu "alies", i van aprofitar per fumar-se el puro que els havia regalat l'altre mosqueter. Després d'unes fotos amb uns madrilenys, que van venir molt de bon rollo tots menys un, els tres protagonistes d'aquesta crónica marxaven cap al seu apartament a descansar.

Darrer dia. La Candelaria o Amparo ens lleva a les dues i ens diu que hem d'abandonar la casa. Marxem ràpid. La Lourdes havia despertat al Canito Calvo Sotelo a les dotze per anar a dinar. Tots tres van a Ronda de Triana a la altura del Cachorro. Van al bar del primer dia a fer montaditos mentre esperen a la Lourdes i les seves amigues. Una és nova, la Irene. L'altre és l'Ana. No venen i al final les esperem a l'Aviador, aquell bar que ens va salvar la vida la primera nit. Tallat amb detallet de magdalena. Per fí arriben i per sorpresa... la Mònica! Una noia de Montcada que feia molt que no veia. Tots junts decidim anar a un bar anomenat Tirador.

Per arribar-hi passem per Pl. España, la Zona Universitària, etc etc i veiem l'autèntic Sánchez-Pizjuán de lluny. Per fi arribem al bar. Allà s'apunta el Rodrigo, el tio de més bon rollo de tot el viatge, un crack. Aquest local era guapíssim. Tot de taules amb un tirador de cervesa al mig i tu feies competició amb la resta de taules. Evidenment vem guanyar! Després havíem de agafar el bus cap a l'aerport però el Rodrigo ens va dir que no li feia res portar-nos i que així teníem temps d'anar a sopar tots junts. Vem acceptar i vam anar a un lloc de tapes proper, on fan el Barça- Ath. Bilbao. El Rodrigo ens va fer unes recomenacions brutals i ens va tractar d'allò més bé. I a més ell, juntament amb la Moni, ens van portar a agafar l'avió. Tot un detall.

Arribem a l'avió destrossats. El Negro, com no, dorm com un tronc, el Pizjuán i el Canito ho intentem. Es fa curt i ja som a Barcelona. L'Antoniu, la Roser i el Toni ens esperen. Els hi agraïm l'espera amb la mateixa imatge que el video del primer dia. Carret de maletes, i el Juan Pedro assentat i els altres dos empenyent. S'obren les portes i ens veuen així. El Tonnet no para de riure i els meus pares tampoc. Anant cap el cotxe el Negre diu la darrera gran veritat d'aquest viatge: Amics meus, m'acabo de despertar d'un somni de quatre dies.

Un somni de quatre dies (Dia 2)

2007-02-27T18:19:00.000+01:00

Havia posat l'alarma a les sis de la tarda. Tot i així a quarts de cinc ja estava despert. Em semblava que perdia el temps a dintre el llit. Erem a Sevilla i no podíem perdre un minut. Desperto els meus germans mosqueters. Deixen anar algun insult gratuit per agrair-me que els desvetlli. Aconsegueixo que es posin en peu i tenim gana, molta gana. Volem embafar-nos. I tot i que fos zero original, que millor que un McDonald's? Sí! El teníem a dos minuts de casa. Després de les hamburgueses comencem a fer turisme. Tetuán, Sierpes, Velazquez, Plaza del Ayuntamiento, etc. Deixem la Catedral i la Giralda per el dia següent.

Arribem a la franquícia americana afamats. Demanem els respectius apats i els deborem. Aquella tarda havia de venir la Lourdes a fer-nos uns Rebotijos, beguda típica però es va quedar adormida a casa la seva àvia i va arribar molt tard. Ara bé, venia molt ben arreclada,... però tard. És igual, nosaltres ja havíem anat a comprar al Mercadona quelcom per esmorzar el dia següent. Evidentment no ens vem deixar les nostres estimades ampolles de Brugal acompanyades de la Fanta de llimona. També uns quants fruits secs i unes galetetes salades per acompanyar els primers rons amb llimona de la nit. La Lourdes s'apunta amb nosaltres, però al principi estava una mica apagada perquè uns amics s'havien rajat. Nosaltres, però, la vem alegrar de seguida i amb quatre bromes i un parell de mimitos es va adaptar perfectament i era com una mosquetera més.

La Rebotica. Bar del centre de Sevilla, relativament a prop de casa. Curiosament les parets estaven forrades amb còmics porno (amb significat espanyol, no alemany). I mira que es veia un bar ben normal, però mira, eren una mica viciosillos. La Lourdes ens va portar allà per convidar-nos a un xarrupet al que diuen Coscorrón. Wisky, Tequila i Vodka... tot això banyadet amb cervesa. Ara enteneu perquè se li diu així oi? Nosaltres, xuletes, ens en prenem un parell. Ja comencem a patir. Anem cap la discoteca Orange (antigament dita Amena... cuñaoo!).

Gran local i molt bon ambient. El Pizjuán arriba un xic tocat a causa dels coscorrons d'abans, però es refà de seguida. Allà havíem quedat amb l'amiga de la seva universitat i les seves amigues. El Canito es queda amb la Lourdes i el Juan Pedro desapareix una estona. Aquella nit ja hi van haver més balls i algun que altre petó ja va caure allà dintre. Tot i així, no donarem detalls i ho deixarem en la intímitat dels presents. Prou tard, quarts de sis tornem al pis. El dia d'avui s'ha fet curt. L'Antonio i el Juan Pedro es van fotos davant del mirall, abans d'entrar al llit i mentrestant el Canito es disposava a dormir, sí a dormir.

Un Somni de quatre dies (Dia 1 i part del dos)

2007-02-26T15:23:00.000+01:00

Per fi ha arribat el dia. Els tres mosqueters, com ens diem des de fa anys, ens disposàvem a visitar la capital d'Andalusia. Tot el dia nerviós. Tenia unes ganes boges de marxar. Vaig a la uni de bon matí. Al arribar a classe no puc deixar de contar les hores que falten per agafar l'avió. Després l'Elena, la meva cap, em deixa marxar mitja horeta abans perquè pugui acabar de preparar-ho tot i em desitja que m'ho passi molt bé i em demana que fagi bondat.

Tot apunt. Maleta, càmara de fotos, tot. Ara falta trobar el Toni que no contesta en tot el dia. Ens fa patir. El Jan em diu que una companya de la seva classe ens pot acompanyar. Al final, per no fer esperar a l'amiga del Jan li diem que ens trobem allà, ja que el Toni no està del tot llest. RENFE i cap a l'aeroport.

Allà quedem al típic punt de trobada. Sota el cavall. Ens trobem i ens abracem tot cridant: Ja hi som!! Ja hi som!!! Anem a buscar els bitllets i descobrim que el Toni és un experto en el tema aeroports. Fem el primer vídeo. I el segon, impressionant i amb el Jan com a protagonista. Estem molt emocionats. En aquell moment comença a sorgir la idea de posar pseudònims durant el viatge. De fet ja en teníem un parell, i després del vídeo us ho explico:

El Jan passaria a ser: Juan Pedro Lumen, alias "El Negro". Alhora de deixar nom de reserva a l'apartament, ell va autoanomenar-se Juan Pedro. Al final com a tercer nom va quedar-se amb Lumen, en honor al mític equip de futbol de Regional. Això de El Negro, ja ho entendreu més endavant, o no...

El Toni: Va ser anomenat com Antonio Sánchez Pizjuán, abreviat amb "Pizjuán". Antonio en honor al Sr. Terradas, que fins que no va ser el seu tutor a segon de batxillerat es pensava que castellano-palant i li deia Antonio, en ves de Toni. Evidentment vem optar pel joc de paraules entre el seu primer cognom i l'Estadi del Sevilla FC.

Un servidor va quedar com: Canito Calvo Sotelo. Canito ve de la Lourdes, una sevillana que ja us presentaré més tard. Ella, molt carinyosament, em va anomenar així el primer dia, i així em va quedar. Calvo Sotelo arriba després del primer vídeo. Jo mateix em trobo com calb, no sé com però sembla que m'hagués posat una perruca. Per trobar un segon cognom que lligués amb Calvo em van posar Sotelo, ves quina gràcia!

Total, que ja pugem a l'avió. Això sí, amb una hora de retard. Per què? Perquè som gafes. Només quan el Jan, després de 50 minuts d'espera va decidir anar a comprar una ampolla d'aigua vem començar a embarcar. Ell va tornar sense aigua i corrent perquè no volia que el deixessin a terra. Un bus ens porta cap a l'avió de la companyia Spanair. Comença el vol sense complicacions. Tot d'una ens informen del servei de bar. L'amic Juan Pedro Lumen es disposa a mirar els preus, per curiositat. Comenta que no és tant car. Coca-Cola 1.50, va llegint i... Wisky, Ron i Vodka... 3.00€. Perfecte. Primer cubata del viatge a l'avió. Tal com ho llegeixen. Ens vem pendre el nostre primer combinat acompanyat d'un parell de rondes de cacahuets. Els segons gentilesa de la hostesa més fina del món.

Per fí som a Sevilla!!! Ara si que ja hi som!! Allà truco a la Lourdes. Qui és la Lourdes? Bé, doncs és una amiga que vaig fer a Extremadura. És amiga de la meva ex i quan al poble, vaig tenir tot el mal rotlle (de paper del water, com deia el Jan) em va cuidar moltíssim. Allà va començar una bona amistat. Vaig ser-hi només cinc dies però vem conectar de seguida i ens vem fer molt amics. Després ella ha vingut a Barcelona i hem tornat a quedar i hem seguit en contacte via msn i telèfon. La veritat és que és una persona increíble i ens va fer de guia durant la major part del viatge tractant-nos d'allò més bé.

Primera nit. Ara ja ho podem dir. No teníem on dormir. Només gaudíem de dues nits a l'apartahotel Los Ángeles de la Calle San Eloy. Doncs, a la intepèrie!! I Quina nit! Comencem amb "unos montaditos y unas cervecitas". Triunfa la Pringá del Jan i m'encanta el meu de tortillita de gambas. La primera nit ens hem d'espavilar perquè la Lourdes l'any demà té pràctiques i s'ha de llevar aviat. Anem mirant discoteques d'una llista que ens ha fet la nostra super guia. Abans però, de bares por la Calle Betis.

Big Ben. Entrem i el Bar és ple d'estudiants Erasmus. Prenem alguna cosa i de seguit arriba una noia, no massa maca. Es fa pesada i va passada. Amb ella la seva amiga Carina. No menys passada. Es veu que els hi encanta la birra. No cal que ho jurin. Al final acabem rient molt. No d'elles, sinó amb elles. Frases cèlebres com la de I'm hungry etc etc del Canito Calvo Sotelo. Un xarrupet típic alemany i aconseguim que marxin. El Juan Pedro es queda amb les seves ulleres de sol. Elles les catalogaven com a porno (resulta ser que amb alemany és un equivalent al cool anglès). No gaire més tard marxem nosaltres. Agafem la llista que ens havia fet la Lourdes i vamo pa'llá!

La primera Antique (rebatejada amb el nom de RadomirÀntic) del ex-guàrdia civil, Antonio David. Massa pijerio, massa massa i gent d'una generació més gran. No som ben rebuts i tornem cap a la famosa Caramelo. Allà ens informen de l'estat del local. "Són las 4, se està vaciando y se cierra en una hora y media". A més de 20€ d'entrada que van acabar d'ajudar a que la nostre decisió fos negativa. Preguntem a un parell de mosses, força agraciades, acompanyades d'un noi, força afeminat, on podíem anar. Ens recomanen Bulevard. I hi anem. El fet de ser de Barcelona fa que sigui un punt a favor i ens deixen l'entrada a 10€ amb consumició assegurant-nos festa fins quarts de set.

Discoteca força pijota, però amb festa universitària. De cop i volta, el Pizjuán s'enlluerna. Ha trobat un bacallà amb el que havia compartit classe al capdemunt de l'Avinguda Pedralbes. Bailoteos diversos. El Negro i el Canito flipen amb la grandó de les glàndules mamàries de les noies sevillanes. Em sap greu, però la major part estaven... molt ben dotades. Suposo que entre cervecitas, vinitos i algun que altre combinat ja començàvem a veure les coses d'una altra manera. Bora quarts de sis elles marxen i nosaltres ens quedem. El "pinchadiscos de turno" no ajuda gens a que poguem peir més bé la nit. El Juan Pedro decideix apostar per un altre brugal amb llimona mentre apura el darrer ball amb una morena de cabell ondulat, ulls gegants i una davantera millor que Kanuté i Navas junts. Maca, força maca. Ella ha de marxar i el deixa amb al carmel a la boca. S'acaba l'"añejo" i comença a defallí a un sofà de la sala. L'altre parell de mosqueters l'acompanyen també cansats.

Quarts de set. Hora fatal. Sols en mig d'una fresca, molt fresca, Sevilla. Poca experiència. Com frisem per l'hostal més tirat del país. Ara ja n'hem après i de ben segur que no ens tornarà a passar. Anem a buscar les maletes que reposaven, elles sí, a casa de l'Ana, amiga de la Lourdes. Evidentment no ens podem presentar a aquelles hores. Tot i així agafem el taxi i tornem cap a Ronda de Triana a la altura de El Cachorro. El Negro està en hores baixes. Dorm al taxi i ronca, sí, ronca. Busquem un bar per fer temps. Abans passem per un caixer. Ell s'apalanca i ronca, torna a roncar. Eren gairebé les set.

En trobem un. Bar La Rocina Jamón. Dos cafetots amb llet, el Juan Pedro Lumen seguia roncant, aquest cop amb el cap sobre la taula. Havia petat motor la primera nit. Loser. No podem estar més temps a aquell bar i esperem fins les vuit i poc per anar a l'Aviador. Entrepanot de pernil dolç i un altre cafetot. Ja ens hem recuperat. Fins i tot el Loser de la primera nit, que es demana una atrevida bomba estomacal: entrepà de sobressada i roquefort. En aquell bar és un riure constant i el cambrer ens tracta d'allò més bé.

Quarts de deu. Aquesta hora i "pico" a l'Aviador ha passat volant, i mai millor dit. Ara ja podem trucar a l'Ana. Ella té horari de tarda a la uni, però ja està desperta. Ens dóna les maletes i cap a l'apartament.

Amparo o Candelaria. No sabem com es diu. La primera impressió de la senyora "casera" (sí va caure la brometa de... la senyora gaseosa) estava recent llevada i era rarota. "On ens hem fotut?!" No tenia la factura ni el fax de l'ingrés i no sabia quant li havíem pagat. Afortunadament, el Canito portava el resguard i tot va quedar sol·lucionat. Ens fa omplir unes fitxes i ja ens entrega la factura. -Ferran es como Fernando, ¿verdad?- em pregunta la senyora del mocador al cap. Contesto amb una tímida afirmació i ella, ni corta ni perezosa, a la factura em bateja com a Fernando. En fi, que ens dóna el piset. Prou bé, prou bé!!! No ens el mirem gaire i... patapam! De cap al llit a dormir amb la música d'un acordeonista que ens acompanyaria durant tot el viatge.

Canvi de plans

2007-02-07T23:23:00.000+01:00

Si en fa de dies que no hi entrava! Encara més que no hi escrivia. Benvolgut blog/c, et tenia ben abandonat. Sincerament, no sé massa que escriure. Simplement és per anar posant a la gent al dia. A veure, coses que us puc explicar. Bé, dues que per mi són extraordinàries (en el sentit ampli de la paraula).

La primera, i qui em coneix hem titllarà de pesat, per fi visitaré Sevilla. Sí, convençuts el Toni i el Jan, viatjarem els trio calabera cap a la capital Hispalense del 22 fins el 25 d'aquest mes (quatre dies, tres nits). Per què Sevilla? No ho sé massa. Suposo que ja em ve de petit. Sabeu la famosa EXPO del 92? Sí, aquesta, la del Curro! Doncs és el primer viatge que jo recordo que els meus pares feien sense mi (des de que vaig néixer, ja m'enteneu). I suposo que em va fer ràbia. Des d'aleshores ha estat una ciutat on volia estar. Ja us explicaré com ha anat. Amb aquest parell, mai se sap com poden anar les coses... Esperem que bé!

I l'altre tema que jo volia explicar. La nit barcelonina. Aribau, Sant Taló i voltants. Els papers han canviat. Definitivament sí. El Toni i jo ho vam corroborar, una vegada més, aquest dissabte. Barcelona de nit és una altra història. El sexe femení agafa els papers que, en principi (i no sé el per què) eren dels homes. Ei! Que no vull semblar masclista, ni molt menys! Si a mi ja m'està bé...vaja, m'està de conya!! Ara, haig de reconèixer que al principi no em notava còmode. Jugava a camp contrari... i tant contrari!! Però bé, mica en mica, vam anar agafant el ritme, entrant al partit i fent el meu joc. Al Toni li va passar un xic el mateix, però l'home va acabant fent "Jogo Bonito" i tot!

Bé això és tot. Els seguirem informant!

Derbi

2007-01-19T21:30:00.000+01:00

Segona setmana de trimestre. La universitat segueix sent el mateix de sempre. Al menys la meva. Esperes un canvi. Et lleves pensant que "avui pot ser un altre dia". Doncs no, avui és el mateix que ahir, que el mes passat i l'altre any. Intentes canviar de mentalitat, però... com voleu que canviï de mentalitat?

Un viatge. Això és el que necessito. Fa massa temps que no tinc vacances. Necessito marxar ni que siguin cinc dies. Una ciutat: Sevilla. Fa temps que hi vull anar i mai hi trobo el moment. Els hi proposo a ells, i als altres. Va, que segur que algú trobes per marxar. Evidentment la contestació és la mateixa: "I tant!". Moltes ganes, però ningú mou un dit. Com sempre.

Un derbi. Sí, el partit davant l'Espanyol era un derbi. Semblava que només ho fos per a ells. El Lluís Companys feia goig. El joc dels pericos atrevit, valent. Els meus caminant. I així va anar. Victòria merescuda pels locals. Ja m'ho deia ell. Potser sí que hi ha prepotència. Una conclusió: No hi ha ni Eto'odependència, ni Ronaldinhodepèndencia. Saben qui és en Deco? Sí, aquell que no ven tantes samarretes, ni té tantes portades, ni tants premis com els altres dos. Aquell que ha d'anar al Japó perquè se li reconeguin els mèrits.

L'altre derbi. En aquest cas polític. ZP vs Rajoy. Quina pena. Ni per aturar el terrorisme es poden posar d'acord? O millor dit, ni per acabar amb ETA podeu baixar del ruc? Tantes ànsies de poder teniu? És que el primer que em ve el cap, sense cap mena de reflexió, és que ja us agrada que fracassi el Procés de Pau. Ja us està bé que segueixin havent-hi atemptats. Perquè això voldrà dir el fracàs de ZP i, per conseqüència, tindreu opcions a recuperar el poder. He aquí la paraula... poder!

Una recomanació

2007-01-11T18:27:00.000+01:00

El darrer disc del meu cantant predilecte. EL CORREDOR DE LA SUERTE de Mikel Erentxun. Sens dubte el millor. Per què? Doncs, perquè tots els "tracks", els setze, són boníssims. No deixo d'escoltar-lo a totes hores. No hi ha cançó que em deixi indiferent. No només la música és bona, sinó que també les lletres són magnífiques.

Una cançó homenatge a l'amistat, la número 4. Amigos de guardia. Brutal! De fet, totes són molt "xules"! Us el recomano totalment!

La Màgia

2007-01-05T00:00:00.000+01:00

Diuen que any nou, vida nova. Algú m'ho pot explicar? Jo estic igual que fa una setmana. He esperat quatre dies a veure si trobava alguna diferència respecte a l'any passat i, de moment, cap novetat, res trascendent. Seguiré aquí, esperant a veure que passa.

Ayer leí tu artículo sobre tu gran amigo Carles. Un escrito que me hizo recordar lo grande que eras. Por eso, desde que te pusiste la elástica de mis amores, me coloqué tu dorsal, por eso fuiste y eres mi único gran ídolo. Aún lo sigo llevando a ver si se me pega algo. Has demostrado ser un crack dentro como fuera del terreno de juego. Dentro poco puedo hacer, pero fuera espero poder conseguir alguna de tus virtudes. El mejor recuerdo que guardo, no és ningún gol, ni ninguna jugada. Lo que más me fascino fue tu saber estar, sobretodo en tus últimos compases como futbolista. Y esa casta! La casta de, como diría aquel, un Martínez! El gran capitán aceptando su rol y callando, sin afán de protagonismo. Gracias capitán. Eres muy grande "Lucho".

Estás rara estos dos últimos días. No sé que te pasa, aunque me recuerda a setiembre, cuando tampoco pasabas un buen momento. Te gusta guardarte las cosas para ti en los momentos complicados. Tirar tu sola. Sí, quizás lo que te pasa sólo lo puedes superar tu solita, pero los demás te podemos empujar para coronar esta etapa de tu vida. Ya lo dicen, el primer puerto de una gran vuelta (como es la vida) siempre es costoso, pues las piernas no están acostumbradas, pero no el más difícil. Acabas de empezar el Tour, eres joven, y vendrán los Pirineos, los Alpes y otras montañas quizás más duras. Obvio, los tendrás que subir, pero no seas tonta y ponte a rueda de los que te quieren. Ánimo y sigue pedaleando o, ¿cómo era? Ah, si! Sigue nadando.

S'acosta la diada més especial. Bé, ara, per qüestions d'edat, ja no tant. Els Reis ja venen, els Reis ja van. Faig balanç i no sé si em portaran masses coses. Potser el que més volem no ens ho poden portar. O potser si, perquè són màgics! Però veient com està el nostre món... es necessita tanta màgia! Prou atemptats, prou execucions, prou odi, prou rancor. Més acords, més diàleg, més tolerància (per part teva, per part seva), més amor, en definitiva, més felicitat.

Màgia, què és? Tu tens màgia. Jo tinc màgia. Do és màgia. Virtut és màgia. Màgia ets tu, màgia soc jo. Ara només falta trobar-la.

L'últim matí de l'any va ser inoblidable

2006-12-31T15:12:00.000+01:00

Viatge a la capital catalana: x€

Entrades al Museu del FC Barcelona + Tour per l'Estadi: x€

Foto amb la Copa: x€

Postals dels seus ídols: x€

Passar un matí amb els meus germans, lluint un somriure d'orella a orella i veure'ls tant feliços i emocionats... no té preu!!!!

Gràcies per ser com sou. Realment us ho mereixeu tot!

Una mica de tot

2006-12-24T19:39:00.000+01:00

Revetlla de Nadal, Nochebuena en castellà. Des de l'escrit en el que parlo de Peramea no us he posat massa al dia del que ha anat passant. Deu fer, ben bé, un parell de setmanes que en sabeu poc de mi.

En primer lloc, ja he acabat els exàmens. Resultats? Encara no els sabem. Esperem que siguin positius, però sempre surts amb la sensació que podien haver anat millor. Ara és aquella època en què et comences a mentalitzar. "Aquest trimestre no em saltaré cap classe, intentaré no està pensant amb altres coses mentres estigui a l'aula i he d'aprofitar per estar a atent del que m'explica el mestre". Total, el de sempre quan comences de nou, però dins teu afirmes - aquest cop sí!-. Ara ho haig d'aconseguir.

Durant el període d'exàmens es va creuar a la meva vida una bona oportunitat. Vaig aconseguir ser enviat especial del diari AS a Santander, on es celebrava la Copa del Rei de hockey. Va ser fantàstic. Veure els meus articles, cada vegada més llargs, en un diari que, tot i que sigui de Madrid i del Madrid, és el segon butlletí esportiu més venut de l'Estat. La experiència no es va quedar aquí i em van oferir fer la mateixa feina amb la Copa de la Reina a Sant Cugat aquest darrer cap de setmana i la crònica de la final també va sortir al web de l'AS. M'agrada aquesta feina, m'agrada molt!

Ara és època d'estar amb la família i de reunió amb els que t'estimes. Tens més temps lliure i les llumetes del carrer et fan encendre la teva pròpia per recordar-te'n d'aquella persona que fa dies que no veus o d'aquell altre que fa molt que no en saps res. Amb molts de vosaltres ens veurem aquests dies i ja ens posarem al dia. Amb molts de vosaltres, no. Un exemple són els meus tiets d'Argentina, dels que avui he rebut un email felicitant-me les festes.

El tiet Josep i la tieta Ester són els meus tiets-avis. Ell català i ella argentina. La família de la meva àvia va haver d'emigrar al pais del tango, com molts altres catalans, quan tenien vint anys. La meva iaia es va quedar aquí, doncs un dandi anomenat Màrius li ho va demanar. Era el principi d'una història que encara no ha acabat i de la que ha sortit qui us l'explica.

Tornant als tiets d'Amèrica. Jo els dic els meus tercers avis. El que passa és que no ens veiem. Ara, gràcies a les noves tecnologies podem estar una mica més (no massa) en contacte, però com comprendreu, no és suficient. Jo els trobo molt a faltar. Molt sovint penso amb ells i els intento posar al dia via email del que va passant a la meva vida. No sé quan fa que no els veig. Potser cinc anys ja. En tinc moltes ganes i quan arriben aquestes festes encara més. Són dos persones fantàstiques i amb les que vaig connectar des del primer moment. Espero veure'ls aviat.

Ara mateix no tenen previst venir-nos a visitar, ja que marxen de Buenos Aires a Bariloche. Un pas molt important a les seves vides. Deixen la casa en la que van viure més de quaranta anys, el taller del tiet i un munt d'amics. A Bariloche tenen els fills. Suposo que si no venen ells hi hauré d'anar jo, però ja em diràs quan.

Bé, us deixo. Molt BON NADAL a tots i feliç any 2007!!!

Be RATLLAT, my friend!

2006-12-20T22:16:00.000+01:00

Si, ser que està molt suat el tema de l´anunci de BMW. Però m´encanta i és un resum perfecte del que sento. Em torna boig ser ratllat. Porto dos dies als núvols. Em passejo amb un somriure d´orella a orella cantant cançons supporters tot el dia.

Que gran és ser ratllat. Que satisfactori és ser de ratllat i a més guanyar. Que impressionant és ser ratllat, guanyar i celebrar-ho amb uns jugadors com els que tenim. Homes, que estimen els colors d´una camisa com a la seva pròpia vida. Lluitadors amb els que et sents identificat i que et representen al camp a la perfecció. Gràcies a cadascú de vosaltres, del veterano al juvenil, per fer-me sentir tant feliç.

Em sembla que és de les poques vegades que no ser com expressar el que sento. El que si que sé és que va ser molt gran tot plegat. Estar amb els nois, seguir-los de reportero dicharachero de la web d´SR17, guanyar al Barrocanes còmodament, vèncer a l´ATHC a les semis, i proclamar-nos campions davant el totpoderós Polo. Va ser pletòric, orgàsmic. Supporters i jugadors, tots un, saltant fent una pinya a ritme de campions, campions. I és que la fórmula funciona, després d´un temps de prova ha acabat per funcionar!!!! I ho torno a dir aquí, el moment més emotiu, quan els ulls se´t posen vidriosos i la pell de gallina, va ser quan els jugadors, cap a nosaltres, van entonar el Visca Supporters i Visca Club Egara. Repeteixo, realment som una pinya. Com a anècdota, recordo el dinar. El Gladi i jo ens vam mirar. Les nostres cares ho deien tot. Som molt grans! Ho hem aconseguit! Som tant feliços. Però tant!!

Nois, moltes gràcies per fer-me viure aquest cap de setmana inoblidable. Estic molt agraït pel vostre tracte en tot moment i per la vostre cortesia. Sou el meu orgull. Aquell ORGULL RATLLAT de les polseres supporters ara és mes gran que mai. No perquè heu guanyat, que també, sinó per la sintonia que supporters (grans, joves i petits) i equip hem confirmat.

Aquí acabo aquest escrit, ja que el que sento en aquests moments és massa complicat de descriure i només un mestre com el meu veí de dalt sabria transmetre. Jo encara n´he d´aprendre bastant més.Per acabar una frase que he repetit vàries vegades:

SOM CAMPIONS, SOM CAMPIOOONS, SOM CAAAAMPIOOOOONS!!!

Un altre món

2006-12-06T01:18:00.001+01:00

Són quarts de dues de la matinada. Fa poca estona que he arribat del Camp Nou. Per sort tot ha sortit com era d'esperar -al menys pels culers- i ja som a vuitens de la Copa d'Europa. Demà marxo a Peramea. Aquell poblet petit, perdut a les muntanyes del límit entre els Prepirineus i els Pirineus.

Podria estar hores i hores parlant sobre la meva segona llar, però no us atabalaré. Sincerament prefereixo, jo us convido, a què vingueu a passar-hi uns dies. Realment és un paradís. És un lloc tranquil, rústic, humil, envoltat de la més pura i virginal natura, un espai per perdre't i que no et trobin. Ara bé, no hi busqueu grans magatzems, ni discoteques, ni cinemes. No en trobareu. Si ho voleu, podeu anar amb bicicleta, feu-se cabanes, llegir sota l'om de la plaça, pasturar bestiar, anar amb tractor a llaurar els camps, visitar l'exposició que organitza Lo vent de Port o simplement caminar i caminar. Peramea és sinònim d'evadir-se, de repòs, de recés. És el lloc perfecte per desconnectar i, també, per estudiar.

La setmana vinent, a partir del dia dotze, començaré, el que jo anomeno, "la trimenstruació". En lloc de venir cada mes, ho fa cada trimestre i dura uns dies més (dues setmanes aproximadament). Els símptomes són els mateixos que els de la regla femenina. S'acostuma a estar insoportable, de mal humor i amb els nervis a flor de pell. Agrada menjar "tonteries" (llaminadures, xocolata, etc.) i ser acaronat.

Per això vaig a Peramea aquest pont. El proper dia dotze arriba la meva trimestruació estudiantil. Ara toca estudiar de valent i on millor que a Peramea acompanyat de la meva família. Un lloc tranquil, bonic, i a més a més amb les set persones que m'estimo acaronant-me!

Bon pont a tothom i, a tots aquells que tinguin exàmens, bona estudi i bona sort!

Què està passant a Centreamèrica?

2006-12-03T23:19:00.000+01:00

Centreamèrica. Acaba una revolució i en comença una altra. Sembla ser que Fidel Castro es va apagant (o potser ja està apagat del tot i no ens ho volen dir), però a Mèxic està neixent el que fins i tot alguns experts han dit podria acabar amb una Guerra Civil.

Jo no hi entenc gaire de la política centreamericana, de fet en sé ben poc. Però per informar-me he llegit parell d'articles. Un és una notícia de El País. L'altre un artícle escrit per Octavio Rodríguez Arauja, que es va publicar al diari La Nación i que ara recull la revista Memoria virtual. Els he trobat prou interessants com per penjar-los i m'han servit per entendre una mica tot aquest embolic llatinoamericà. Especialment el de Mèxic, per a mi el més greu.

D'acord, a Cuba fa anys que hi governa la dictadura comunista (la qual condemno), però sempre els quedarà la confiança de què, quan Castro desaparegui, el règim polític que ell encapçala també ho faci. Els queda la "esperanza democrática". Però, en un país on hi ha democràcia com Mèxic, quines expectatives polítiques (en el sentit ampli de la paraula) de futur els esperen? Van endarrere?

Esperem que tot acabi bé. Jo ho trobo massa complexe i no soc capaç de dir qui són els bons o els dolents, de què és millor o què és pitjor. Jutgeu vosaltres mateixos.

Per llegir els articles heu de clicar sobre "El País" i "Octavio Rodríguez".

No marxis. Que sí, és clar que m'importes!

2006-11-28T13:30:00.000+01:00

Cadascuna us mereixeu un escrit per vosaltres soles. Sou persones massa importants per a mi. Heu estat sempre al meu costat, des que ens vam conèixer. Què teníem? Quinze? Setze anys? La vida, o el destí, o Déu, que cadascú li digui com més li agradi, va creuar els nostres camins i des de llavors hem anat, pràcticament, agafats de la mà.

Aquests dies he pensat força amb vosaltres. No sé que ha canviat, ni qui en té la culpa. Bé, potser tots en tenim una mica, però també tots part de raó (sí, en el teu cas, tu la tens tota!). Això és igual ara. Com tothom tenim les nostres virtuts i els nostres defectes. Hem aconseguit l'equilibri en moltes ocasions i ara l'estem perdent. Per què?! No marxeu. Tinc por, sense vosaltres dues serà diferent. Tots hem canviat, la vida ens anirà canviant encara més, però voleu dir que val la pena llençar riu avall tot això? No, i tant que no!

A tú et dic que ni recordo perquè ens vam enfadar. O només una part, d'acord no entenia segons quines coses, però no vaig ser capaç ni d'escoltar-te. Vaig ser més tossut que mai. Amb tu em costa més que amb ningú ser així. Ja ho saps. Pel que hem viscut, pel que has significat i significaràs sempre. Espero, que tot i que no sigui el mateix, ens retrobem, tard o d'hora en el camí.

I tu, que t'haig de dir aquí que ja no sàpigues. Potser no t'ho havia de dir d'aquella manera, però creia, pel teu bé, que havia de ser clar. Ja ho has passat prou malament i no et vull veure patir més. Et demano perdó. No em deixis sol, que et necessito més del que et penses. Et trobo molt a faltar. Quan tornaràs? Encara hauré d'esperar molt? Tot el que fagi falta, però és que t'enyoro.

Us estimo!

PD: Sé que la majoria de vosaltres no entendreu res. Em sap greu, només necessito que ho entenguin aquestes dues persones.

Carta oberta als "Yuyuítes"

2006-11-24T12:32:00.000+01:00

Estimats Yuyuítes*,

Durant tota la setmana hem estat organitzant una trobada. Aquest cop hi serem tots. Si no recordo malament fa molt de temps que no ens reunim tota la colla, sense que hi falti ningú. Ni a Comarruga, ni en els darrers aniversaris, ni en els concerts d'Innatos, sempre ha faltat un o altre. Aquest cop, però, no hi hauran baixes.

Llegint e-mails veig que a mida que van passant els anys, seguim sent els mateixos. Més barbuts, n'hi ha algun que porta forats de més, els cabells més llargs, més curts, però en el fons, els mateixos. L'Albert, el Jan, el Jaume, el Jordi, el Lluís, el Marc, el Toni i un servidor. Pel camí, per un motiu o un altre i perquè ells ho han volgut, s'han quedat l'Inyaki i el Pusa. Suposo que a un li va faltar l'any de consolidació i a l'altre perquè va arribar a Misses dites. Tot i així, amb ells ens uneix una gran amistat.

Avui ha arribat el gran dia. Com en els vells temps, agafarem el tren a Terrassa (res de cotxes), però la direcció canvia. Abans baixàvem a Sant Cugat, ara allargarem fins a Barcelona (ens hem fet grans). La capital ens espera per sopar i passar una nit inoblidable, com les d'abans. Què importa la pizzeria que trïem o la discoteca on acabem? El més important és que continuem junts, que malgrat la distància o la falta de contacte seguim tant units com sempre. Cadascú ha agafat diferents camins, i cada vegada hi haurà més distància entre nosaltres, però hi haurà quelcom que ens uneix i que perdurarà eternament: la nostra amistat.

Us estima i us troba a falta dia a dia,

Ferran (Pandola, Fermín)

*Yuyuítes: Grup de vuit personatges que van començar una gran amistat quan tenien 5 anys a l'escola La Farga.

PD:La foto és de fa tres anys. Intentaré penjar-ne una del sopar d'avui.

Vaig deixar escapar el teu tren

2006-11-19T22:23:00.000+01:00

Fa temps que la mirava, però la veia massa petita. De sobte, quan feia mesos que no en sabia res, la vaig veure allí, entre la foscor d'un disco-bar de Sabadell. Era diferent, havia crescut. Llavors ja la veia amb altres ulls. Recordo aquell somriure quan ens vam creuar. Anava amb la seva germana gran. Vam intercanviar algunes paraules, només unes paraules.

Al cap d'unes setmanes, o potser la següent, ves a saber, tornava al mateix local. La situació semblant. Aquell cop, però, hi havia el xicot de la germana gran. La parella, com diu la cançó, anava dansant i nosaltres ens quedàvem sols, al costat de la barra, bevent un combinat. Parlar amb ella era realment bonic. Ens miràvem als ulls i ni la música, ni el fum, ens molestava. Aquell "pub" o petita discoteca, digues-li com vulguis, desapareixia al nostre voltant. Semblava com si tot s'hagués parat. Aquella nit, no només vam compartir paraules, en aquell bar ens vàrem fer el primer petó.

Eren èpoques difícils, no volia sentir a parlar de compromís. No entenia l'amor més enllà d'una sensació momentània. L'amor etern era mentida, m'havien demostrat que no existia, que el podien vendre per quatre duros a Sevilla o a Fuentes de León. Una relació antiga havia destrossat el meu cor. Jo, poc a poc, creia que el reconstruïa. No era així. Pensant amb l'"amor" momentani, buscant la relació esporàdica que em presentés la nit, només feia que esmicolar-lo encara més. Ella, coneixedora de tot això, va patir. I encara més quan, estúpid de mi!, vaig pensar que la seva "amiga" podia donar-me el mateix. No t'equivoquis Ferran, ella et donava molt més que petons. Només la seva mirada et transmetia més que un petó de la que no deixa de ser una qualsevol.

La vaig cagar, no té un altre nom. Vaig deixar escapar el tren on hi viatjava aquella noia, juntament amb la seva germana gran i el seu xicot, que resulta ser amic meu.

Selecció catalana, la meva.

2006-11-15T13:40:00.000+01:00

Ahir parlava sobre la portada del Marca i colava entre el breu comentari el meu sentiment cap a la "roja". Bé, per si no ho veu enganxar, ara us ho explico. Sincerament, quan juga Espanya, com a molts catalans, no m'hi sento identificat. Tampoc li desitjo cap mal. Penso que és normal que per proximitat, o per amistat, o perquè hi juguen jugadors catalans, un nacionalista català vulgui que guanyin les seleccions d'Espanya, de les diferents federacions espanyoles. A mi em passa sobretot amb l'hoquei herba. Tot i que la meva selecció, amb la que de veritat em sento identificat, és la de Catalunya.

Tot això ve per un article de El Periódico d'avui. Es titula «Pacte per les Seleccions Catalanes», escrit per Xavier Vinyals, President de la Plataforma ProSeleccions Catalanes. Crec que és important parlar d'aquest tema. Actualment és molt complicat la oficialitat de la selecció nacional. Penso que a dia d'avui, encara més que abans.

En l'Estatut que vam aprovar el passat 18 de juny vam deixar escapar una oportunitat única per fer un pas endavant en aquest aspecte. Ara, tancada la nostra Carta Magna, i sense donar la importància suficient a les seleccions esportives com a identitat nacional, sembla com si haguéssim donat la raó a tots aquells que posaven traves des d'aquí, o des d'allà.

A través de la política pròpiament entesa, poca cosa tenim a fer. Ara bé, hi ha altres sortides (o entrades, segons com ho voleu entendre) com són els moviments socials o plataformes com la que encapçala Xavier Vinyals. El poble, que encara que no ho sembli, és qui té la paella pel mànec en això de la democràcia, pot ajudar molt. El que fins avui ens sembla una utopia pot acabar sent una realitat.

2006-11-15T00:09:00.000+01:00

Sí, és el Marca, però aquesta portada la trobo fantàstica. Ja sé que molts de vosaltres el futbol ni fu ni fa, i la "Selección" encara menys (a mi la rojigualda... bé ja sabeu què en penso), però no me n'he pogut estar de penjar-la. Intentaré parlar poc de futbol, però aquest titular (i el subtitular) és molt enginyós.